El Barça reacciona i sobreviu als seus dubtes (1-1)

BarcelonaEls camins del senyor són inescrutables. Quan el Camp Nou, preocupat, va invocar el nom de Lionel Messi, va arribar el gol de Malcom que s’havia passat tot el partit provant-ho tot sense gaire fortuna. Un gol que ho deixa tot per escriure encara, a les semifinals de Copa, tot i que el Madrid va donar el primer cop gràcies a un empat que obligarà el Barça a donar la cara al Bernabéu (1-1). El Madrid de Solari renascut, va saber explotar els dubtes del Barça, erràtic sense Messi. L’equip no va saber entendre el partit a la primera part que no va tenir continuïtat a la segona, quan l’equip blaugrana va poder tapar les vies d’aigua en un partit amb gairebé més errades que encerts.

El barcelonisme s’havia passat el dia preguntant-se, una vegada i una altra, si jugaria Messi. Una pregunta feta a companys de feina, cambrers o amics sabent que la resposta no arribaria fins hores més tard. Com si fos un sortilegi, una forma de calmar els nervis que, mica en mica, van cruspint-se la paciència de molts aficionats els dies que el Barça i el Madrid es troben cara a casa. Com si invocant el nom de Messi, gairebé en una súplica, s’aconseguís que aquest fos titular. Però no ho va ser. Messi va seure a la banqueta, fent ganyotes de preocupació a mesura que veia, tant a prop, però tant lluny, com els seus companys patien contra un Madrid renascut.

Menys de quatre mesos després de sortir amb la cua entres les cames, el conjunt madridista va arribar al Camp Nou disposat a cobrar-se factures. Solari, després de sobreviure a unes primeres setmanes esbojarrades, ha anat trobant un camí sense fang per on anar avançant gràcies al caràcter desenfadat de Vinicius, el sacrifici de Lucas Vázquez o el talent de Marcos Llorente i Benzema. Amb pressió alta i guanyant la partida d’escacs al mig del camp, el Reial Madrid va convertir el partit en una declaració d’intencions, conscient que guanyar al Camp Nou pot fer oblidar desfetes passades i canviar el destí de la temporada. Als 6 minuts de joc, Benzema, llest amagant-se darrere de Jordi Alba, ja havia ofert a Lucas Vázquez la jugada del 0-1. El barcelonisme, en un acte reflex, va mirar cap a la banqueta, cap a Messi. Amb cinc minuts ja havia entès que el partit no s’assemblaria a aquell de finals d’octubre. Tocaria patir. I efectivament, el Barça va patir amb les transicions ofensives del Madrid que va saber trobar molts espais a l’esquena de Busquets i Rakitic. Solari, amb el cap alt, veia com al mateix estadi on el Barça havia enterrat Lopetegui amb cinc gols, ell feia resorgir el Madrid com una au fènix.

Valverde, sense Messi ni Dembélé, va cosir galons a la samarreta de Malcom. I el brasiler va crear per la banda dreta una societat amb Semedo tant anàrquica com desconcertant. Si el lateral portuguès va jugar amb el cap alt, valent, l’extrem va combinar grans errades amb encerts, fallant gols, encarant i deixant-se la vida amb una actuació plena de passió. Un Barça de dretes, ja que per l’esquerra, Coutinho era una ombra de si mateix, un jugador errant que perdia pilotes, desesperant un estadi que mica en mica, l’està deixant sol. Esquerdat per les errades individuals, el Barça seia a la mateixa taula que un rival amb molta més fam, perdent duels directes. I perdent el duel tàctic contra el Madrid que va cedir espais mica en mica, apostant la seva fortuna a buscar el segon gol a la contra. Només dues centrades, en jugades d’estratègia, van permetre al Barça donar feina a Keylor Navas, amb un xut suau de Suárez i una rematada de cap de Rakitic al travesser.

Sense Messi i Dembélé, en atac el Barça va convertir-se en un equip fàcil de predir, sense llum. Reforçat pel marcador i les sensacions, el Madrid va convertir el partit en una cursa d’obstacles per a un Barça enfadat amb si mateix, conscient que les coses no li sortien. Pèrdues de temps, faltes i els diàlegs sense fi d’un Mateu Lahoz convertit en l’àrbitre més xerraire del futbol espanyol van anar frustrant el Camp Nou que va acabar implorant el retorn de Messi, cridant el seu nom quan l’argentí ni tant sols escalfava. I el miracle es va fer realitat a l’inici de la segona part, tot i que els camins del senyor són inescrutables. Just quan l’estadi cantava el nom de Messi en veure com aquest es cordava les botes a la banda, una passada de Lenglet a l’esquena de Carvajal la va aprofitar Alba per encarar Keylor Navas. El rebuig va acabar amb un xut de Luis Suárez al pal i després, Malcom va insistir, marcant un gol que va fer esclatar un estadi que va començar a mirar l’extrem amb uns ulls diferents. Malcom, conscient que era un gol clau tant a l’eliminatòria com a la seva carrera, va embogir celebrant el gol amb salts i crits, mentre a la banda, els dos tècnics preparaven una revolució per intentar fer-se amb el partit. Valverde va fer entrar per Rakitic i Coutinho, els dos erràtics, Messi i el seu escuder Arturo Vidal. Bale i Casemiro sortien a reforçar el Madrid, que començava a entendre que havia comès un greu error: perdonar la vida al Barça a la primera part, quan l’equip blaugrana se sentia tou.

Valverde, que amb els seus canvis havia assenyalat Coutinho condemnat a sortir del terreny de joc just quan el Barça començava a agradar-se, va demanar Malcom que obrís el camp i el brasiler, amb més confiança, va posar-se al servei d’un Messi que amb la seva sola presència, va obligar el Madrid a no sortir a la contra. El Madrid de Solari encara està en construcció, tot i que estigui millorant, i quan el Barça va superar la seva crisi d’identitat, centrant-se, va patir. Ara, la reacció blaugrana va cobrar-se víctimes i Malcom no va poder acabar el partit, coix, donant minuts a Aleñá. Cansats, els jugadors del Barça van acabar frustrats en un tram final en què el Madrid hauria pogut fer encara més mal a un equip que necessitarà jugar millor, si vol seguir tot sol a dalt de l’Olimp.