El Barça s’oblida de sentenciar i acaba escaldat a Mestalla

Cap d'EsportsAymen Abdennour es va passar el partit buscant-li les pessigolles a Luis Suárez. Fingint agressions, donant petits cops, buscant-lo quan l’àrbitre no mirava. Mestalla sempre sol oferir duels elèctrics, agressius, quan es troben el Barça i el València, i jugadors com el tunisià i l’uruguaià van dedicar-se a lluitar cada pilota com si fos una qüestió d’honor. Suárez no va defugir el duel plantejat pel tunisià: va fer faltes, es va encarar amb els adversaris i va marcar el 0-1 després de treure’s de sobre el central trencant per la dreta. Amic de la brega, Suárez havia fet callar Mestalla amb un dit sobre els llavis després d’un gol que semblava decidir el partit, però Santi Mina va empatar als 87 minuts i, lluny de la porteria de Bravo, Adbennour va buscar Suárez per burxar-lo a pocs centímetres. La cara trencada de l’uruguaià va esdevenir el testament del Barça a Mestalla. Una exhibició de joc que va acabar traduïda en un empat. En un sol punt. En un frustrant resultat que, de passada, dóna emoció a la Lliga, ja que el Madrid i l’Atlètic s’acosten.

El Barça no té rival si es tracta de jugar, però en futbol els resultats es decideixen en funció dels gols marcats. L’equip de Luis Enrique havia acostumat els seus aficionats a les golejades i, malgrat que València va treure la bandera blanca per moments davant la superioritat del joc dels homes de Luis Enrique, no marcar el segon gol va ser clau. Quan més perdut semblava el València, Paco Alcácer va fer malabarismes per controlar una pilota llarga, la va baixar i la va donar a Santi Mina per batre Claudio Bravo, que fins llavors havia sigut gairebé un espectador. Si l’última temporada un gol de Busquets en els últims segons havia decidit el partit, en aquesta ocasió Santi Mina va tornar el cop també al final.

I això que en alguns moments el partit es va jugar en una sola porteria, cosa que va provocar una imatge insòlita: el Barça semblava que no patia a Mestalla. Físicament entonat, amb poques baixes i els titulars amb l’autoestima ben alta, el Barça va posar el pilot automàtic i es va cruspir un València espantat durant gairebé tot el partit. Però si el Barça sap jugar, el València va demostrar que sap patir. I saber patir també és un art, a la seva manera. El Barça es va oblidar de golejar com havia fet les últimes setmanes, i ho va pagar.

Projectes oposats

Mestalla afrontava dos projectes oposats. El València, amb moltes baixes, tenia el seu delegat, Voro, fent de tècnic, a l’espera del debut de l’anglès Gary Neville, que s’ho va mirar des de la llotja. L’equip valencianista va fer mans i mànigues per plantar cara malgrat tants problemes i es va mantenir viu dins del partit amb tot el cor del món i molta solidaritat. El Barça, en canvi, és tot estabilitat esportivament parlant. Luis Enrique va poder fer jugar per primer cop aquesta temporada el seu equip titular de gala, el que va guanyar la final de la Champions a Berlín amb l’únic canvi dels porters, per donar continuïtat a una ratxa victoriosa que fa tremolar tots els adversaris.

Si últimament el Barça agradava i golejava, a València el resultat final, relativament curt, no va fer justícia al joc d’un equip que al descans ja mereixia haver encaixat uns quants gols. Quan el València es tancava en defensa, Iniesta liderava la posada en escena d’un Barça capaç de trobar forats a qualsevol mur. Amb Alves i Alba molt col·laboratius en atac i Rakitic sacrificat al centre del camp per mantenir la posició, el Barça va escriure el guió del partit només amb tinta blava i grana. Suárez, Messi i Neymar, però, es van quedar amb un pam de nas, ja que en l’últim segon sempre apareixia una bota local, un cos, una ombra. Espantant, el València intentava de tant en tant no jugar tancat sobre la seva porteria, però fer-ho significava exposar-se a la llei de Sergio Busquets: el vallesà recuperava la pilota i la donava al trident, que, amb camp per córrer, feia de les seves. Rubén Vezo, un central situat a la banda per tapar Neymar, va ser mortificat un cop rere l’altre pel brasiler, que semblava jugar a una velocitat diferent de Vezo, que suplicava clemència amb els ulls.

El Barça, que ja fa 9 temporades que no perd amb el València fora de casa, es va encomanar de nou al seu trident. I això malgrat que Messi encara no està fi del tot. Mestalla va veure arrencades en velocitat de l’argentí espectaculars, però Messi se segueix dosificant, a l’espera de retrobar el millor nivell de forma. Però on no arriba Messi arriba el talent de Neymar, que sí que té cames per fer realitat totes les entremaliadures que pensa. O Suárez.

Suárez no perd mai els duels

Luis Enrique, amb cara de pocs amics per culpa d’un arbitratge força permissiu amb les faltes, no va tocar res en una segona part en què el València va entendre que li calia apel·lar a l’èpica per endur-se un punt. Suárez, però, els va deixar descol·locats quan, aprofitant una jugada en què la defensa local va avançar-se, va trencar per la dreta amb assistència de Messi i, en possible fora de joc, va batre Jaume Domènech pel pal curt. Semblava un cop definitiu.

El Barça, que no va fer cap canvi, va dedicar-se a buscar el segon amb actitud, però va acabar amb un pam de nas quan en una jugada aïllada, entre Alcácer i Santi Mina van guanyar el duel a la defensa blaugrana. Un empat i frustrant que va deixar els jugadors amb una ganyota després d’una exhibició.