Un Barça sense Lliga, un Barça sense ànima

BarcelonaEl rei ja no porta corona. Ha abdicat. La Lliga més trista ja ha escrit totes les pàgines de la seva història, a l’espera d’un últim partit de tràmit. Acaba la Lliga de les graderies buides, sense uns aficionats que haurien acomiadat el Barça amb mocadors blancs. L’equip de Setién, cada cop més petit, cada cop més gris, ni tan sols va poder derrotar un Osasuna que va acabar guanyant amb un home menys. El que passava a Madrid ja no importava, i els homes de Zidane ho sabien i intentaven marcar penals de manera còmica, conscients que la festa era tota seva. El Barça, aquell equip que no fa tant era admirat, ara és a un pas de fer fallida. Contra l'Osasuna va rendir-se, sense oferir resistència, acceptant una nova crisi. Ja en portem algunes, aquesta temporada. Acceptant que un cicle acaba i arriba el moment de prendre decisions. Decisions claus, que poden portar el Barça al desert, en cas de fallar.

El penúltim episodi d’una Lliga trista no va tenir gens d’èpica. Ni Quique Setién va fer sortir el millor equip possible ni el Barça va actuar amb aquella energia que mou els que tenen fe. Messi va penjar dues o tres pilotes a l’àrea i, al veure que ningú les rematava, va moure el cap mirant a la gespa, incòmode, fent una ganyota. Quan Messi està trist, el Barça està trist. I feia dies que l’equip havia donat per fet que la Lliga acabaria en mans d’un Zinedine Zidane que va omplint el seu palmarès com a tècnic a la mateixa velocitat amb què ho feia com a jugador. El francès s’ha convertit en el rei Mides madridista i en un ogre per al Barça, apareixent als somnis dels nens per espantar-los ensenyant les copes que ha guanyat en pocs anys.

Amb una orella pendent de què passava a Valdebebas, Setién va deixar a la banqueta Busquets, Alba, De Jong, Vidal, Luis Suárez i un Arthur més pendent d’aprendre italià que no pas de recordar les poques paraules que ha après en català. Un Barça ple de cares noves amb el vestit de sempre, un 4-3-3 que va permetre als locals tancar un Osasuna molt ordenat. Rakitic feia de Busquets, deixant el timó en mans de Riqui Puig i Sergi Roberto. Talent de La Masia per ordenar un equip en el qual Braithwaite lluitava contra els centrals navarresos, amb Ansu Fati i Messi a les bandes. Setién buscava jugadors amb cames fresques, amb ganes de menjar-se el món, com Ansu i Puig. I de pas, anar traient conclusions de cara a una Lliga de Campions que ara sembla aquells exàmens de recuperació d’estiu en què els alumnes menys aplicats s’ho juguen tot en pocs dies, a cara o creu. Guanyar la Champions significaria poder amagar tots els problemes darrere l’ombra de la copa amb orelles grosses. Caure significaria la primera temporada en blanc des de la temporada 2007/08.

Aquest 2020 res ha anat bé. I l’any encara no ha acabat. A l’horitzó, semblen esperar més males notícies per a un club esquerdat, sense unió, que arribarà a la Champions sense la condició de favorit. Aquesta any, en canvi, la temporada s’ha convertit en una lenta agonia a l’espera de la trompada. I la primera ja ha arribat. Contra l’Osasuna, el Barça no va deixar de ser un grup d’estrelles lluitant cada un la seva batalla, enfrontant-se contra un grup de jugadors més modestos units com si fossin germans de sang. La possessió era blaugrana, però el que mossegava era l’equip navarrès. I per acabar-ho de fer dolorós, va ser José Arnaiz, un exjugador del Barça B, el que va batre Ter Stegen ja en els primers minuts del partit. De nou, el Barça semblava atrapat en arenes movedisses, ofegant-se, mentre Messi passejava amb el cap cot, sense ajudar en defensa, sense fer cas dels crits d’Eder Sarabia. Quan el Barça atacava mirant cap endavant, topava amb un mur. I quan tocava recular, feia tard.

Un final vergonyós

El Barça se sentia tan incòmode com alguns dels seus jugadors en la pausa d’hidratació, que miraven cap a la gespa per evitar el contacte visual amb els ulls de Setién. Un equip sense actitud que, per sort, va demostrar una mica de dignitat a la segona part. Pitjor no és podia jugar i, organitzant al voltant de Messi, el Barça va generar per fi una mica de perill. Però poca cosa. Focs d’artifici que no feien mal a un Osasuna compacte. A l’estadi, en silenci, només se sentien els crits solidaris dels navarresos. El Barça era tot silenci, tot i que l’entrada de Suárez va engrescar l’equip, que va trobar finalment el gol de l’empat gràcies a Messi. L’argentí va arribar als 700 gols oficials de la manera menys sorprenent: de falta. L’Osasuna, cada cop més tancat, en va concedir moltes a la frontal. I després de fallar-ne tres, Messi va aconseguir un gol que no va celebrar ni amb una rialla. Tot el contrari.

L’últim partit en un estadi que quedarà buit fins que torni la Champions va acabar amb una ganyota, com si fos una burla, quan l’equip va ser incapaç de superar un Osasuna que s’havia quedat amb un home menys per la vermella al català Enric Gallego. Un Barça que ho ha anat perdent tot. El joc, la fama, l’estil, la vergonya i el partit, ja que Roberto Torres va donar els tres punts a l’Osasuna en els últims minuts. L’epitafi d’una Lliga perduda pel Barça, més que guanyada pel Madrid, tal com va dir un Messi qui fent de capità, va enviar dos missatges. Un a la llotja i un a la banqueta. El futur de Setién sembla cada cop més fora del club.