Un Barça postapocalíptic
Ja no hi és, s’ha acabat. Sembla mentida, però no és un miratge. No en queda rastre ni a Twitter. He de confessar que havia arribat a pensar que, aquest cop també, Bartomeu trobaria una drecera indesxifrable per ningú i tornaria a demostrar la seva capacitat inesgotable de resiliència. “Dimitiran en bloc”. “Avui, sí”. “No té més remei que plegar”. Però la incredulitat dominava el compàs d’espera, observant una agonia comparable a la d’un malalt terminal enganxat a la respiració assistida d’una màquina. Ja no hi quedava més oxigen. No hi havia as a la màniga. El destí era irreparable. Adeu.
Ara el Barça entra en un llimb estrany. Confiem que el capítol de la comissió gestora passi ràpid i que l’ombra allargada dels executius còmplices de Bartomeu sigui discreta. Eleccions en temps de tocs de queda, policies a les cantonades, silencis eixordadors i estadis buits. Vivim en una pel·lícula postapocalíptica i la situació del club també ho és. M’imagino el pròxim president entrant a les oficines del Camp Nou com si fos el Viggo Mortensen caminant pel món arrasat i sense llum de La carretera. Una porta que grinyola enmig de la foscor, parets ruïnoses, pols asfixiant i papers esgrogueïts que volen arran de terra. Res per menjar al rebost. Passos prudentment curts i pistola en mà, per si surt algun caníbal a mossegar. Sobreviure és l’objectiu.
Tot és decrèpit, gairebé en blanc i negre, desolat. Endeutament, descomposició i un passat que va ser millor. En aquest suspens tràgic, l’única distracció és la pilota. Quan belluga, si és com dimecres a Torí, tornen els colors, ni que sigui durant una estona. La importància del com més enllà del què. Acostumats recentment al pragmatisme dels resultats, veure’ls jugar amb sentit i memòria ens aferra a la il·lusió que encara hi ha futur. El timó veterà de Messi abraçat al talent jove: la confirmació de la màgia de Pedri i l’atreviment –aquest cop dosificat– d’Ansu Fati. Passem de la depressió postclàssic a l’optimisme de Champions. La pilota, sempre la pilota.
Ànims, Viggo. Sigues valent, però sobretot, intel·ligent. No tot està destruït. Hi ha brots verds al camp després d’un estiu traumàtic. La identitat futbolística porta anys desdibuixant-se, però el record del que un dia va ser aquest equip és poderós i ha impregnat les generacions que pugen. No ho deixis perdre, diferencia’t dels que t’han precedit, creu-t’ho, persisteix, tingues fe. No t’allunyis de la carretera, no desfacis el camí com han fet altres, no apaguis la flama.
