Barça públic versus Barça privat

M'he mantingut en la ignorància més completa abans d'escriure aquest article. Expressament. Amb voluntat i tossudesa. Sabeu millor que jo que no és gaire fàcil restar-ne al marge, però no he volgut aprofundir en els arguments per no contagiar-me'n. Per cert, la meva irresponsable intenció és la de parlar del Barça, una entitat de la qual no conec res i que, sense cap esforç, m'acompanya des de l'esmorzar (Llet Nostra) fins a la tarda-nit (ràdios i teles de tota mena). Quan dic que en sóc ignorant no em refereixo al fet esportiu del Barça, que és prou conegut, sinó als seus aspectes més pròpiament jurídics i econòmics, que, per a mi, representen un misteri absolut. L'única cosa que m'interessa, ara per ara, és que el "més que un club" sigui una "associació esportiva privada" amb uns pocs socis que, de tant en tant i entre baralla i baralla, es reuneixen i elegeixen un president que s'encarrega de la seva gestió. Això per a mi és suficient. Sí, perquè aquí està el quid de la qüestió (sé que molts diuen kit , però en llatí és kuít ): associació esportiva privada.

Si ens remuntem a les èpoques de les grans privatitzacions fetes per Aznar a Espanya o per Prodi a Itàlia, us confesso que jo era favorable al procés, amb aquella inconsciència pròpia d'un inconscient, basada, a més a més, en una certa ideologia del meu país que veu el sector públic com un monstre sanguinari i corrupte. Ara, vistos els patètics resultats, he canviat una mica d'idea i considero que moltes de les privatitzacions han sigut una farsa (¿recordeu el Villalonga de Telefònica?) o una tragèdia. Opino també que hi ha coses que, per la seva naturalesa, l'estat no hauria de deixar de banda, com la llum, l'aigua o les petrolieres, perquè són sectors estratègics que afecten tota la població. Crec, doncs, que el fet que un element de la societat tingui aquestes característiques (ser estratègic i afectar tota la població) el fa candidat a ser controlat per l'estat.

Ara bé, senyors i senyores, catalans i catalanes, de la primera, de la segona i, si n'hi ha, de la tercera via: ¿hi ha alguna cosa més estratègica i més afectiva en el panorama català que el Barça? Ho han de reconèixer fins i tot els de l'Espanyol (ho sento, Segura i Fina), o els del Madrid: el Barça és una eina fonamental d'aquest estat in fieri que és Catalunya, i influeix fins i tot en la gent que, quan hi ha un Barça-Madrid a la tele, mira un dels espectacles de pastorets que surten dia si i dia no a TV Empordà. 40.400.000 resultats a Google en 0,32 segons, milions de samarretes venudes, quasi 200.000 socis, visitants que fan milers de quilòmetres per fer una genuflexió davant de Messi, tot això ens demostra com la imatge del país està definitivament lligada a aquesta associació esportiva privada. Més que el pa amb tomàquet, més que La Caixa (ui...). No podem, doncs, deixar en mans d'uns pocs una institució que ens pot afavorir o ens pot perjudicar a tots, una institució que ja és de totes les maneres res publica , a causa de les seves característiques socials i afectives. Així, sota el control, aquesta vegada explícit, de la Generalitat, seria molt més difícil fer operacions que trenquen una tradició impol·luta -com, per exemple, l'esponsorització de la samarreta per part de Qatar, que està enllestint un Mundial amb treballadors tractats com a esclaus- o d'altres que només intuïm de lluny. Així podríem canalitzar al 100% la potent energia d'aquest equip en favor de l'economia i de la societat, utilitzant les inevitables sinergies amb les altres institucions de la Generalitat i amb els altres sectors.

Reconec que aquestes línies poden semblar només una paradoxa, un exercici que acaba en si mateix i pot ser que qui pensi així tingui raó, però ¿no és una paradoxa el mateix Barça? La institució, em repeteixo, més pública de totes en mans d'uns pocs i fora de tot tipus de control! Una condició que genera una certa esquizofrènia en la societat catalana, perennement insatisfeta en la seva relació amb l'entitat. Ara: ¿podria ser realment propietat pública el Barça? No m'imagino pas el president Mas (o un altre) discutint si era penal o no, però ¿no podríem trobar una via intermèdia entre un control 100% públic i una entitat deixada en les mans d'una part, poc representativa fins i tot, dels seus socis? El Barça és de tots, no només dels seus socis.

Desgrano aquests pensaments des de la meva còmoda posició d'estranger tifoso de la Juve i amb una sana ximpleria. I si em tireu ous, que siguin ecològics, sisplau.