El Barça de dues cares de Koeman segueix ben viu (2-1)

BarcelonaRonald Koeman té dues cares. I el seu Barça, també. Ara ataca, ara defensa. Ara sembla capaç de derrotar gegants, ara s’amaga en defensa contra equips petits. En una nit de futbol emocionant, el Barça va derrotar la Reial Societat en un partit en què, en alguns moments, va semblar l’equip més bonic del Vell Continent recuperant el joc ofensiu on tot gira al voltant de la pilota. Però a la segona, l’equip es va tancar en defensa, sobrevivint, patint, per assegurar el triomf gràcies a una aturada clau de Ter Stegen a cinc minuts del final (2-1).

Però com calia un primer temps com aquest! Una actuació d’aquelles que aixequen passions, encenen els cors i apleguen de nou els barcelonistes al voltant d’una pantalla, ara que els estadis són capses gegants sense gaire vida on ningú pot cridar gols. El Barça va aconseguir que els telèfons no deixessin de brillar amb missatges on es demanava al familiar que havia desertat que donés una oportunitat a l’equip de Koeman. Malgrat que bona part dels aficionats són fidels, altres havien començat a treure la bandera blanca i havien deixat d’organitzar la seva vida en funció dels horaris d’un Barça erràtic, marejat per les aigües d'aquest 2020 de tempesta. Malauradament, quan alguns d’aquests aficionats van decidir engegar el televisor per veure la segona part, es van trobar amb el Barça de sempre, defensant com podia. L’alegria dura poc, últimament.

Però el partit va semblar marcar el camí per sortir de la foscor. Pocs dies després d’acabar tancat en defensa com un equip modest defensant un 1-0, el Barça de Koeman va renéixer de les seves cendres amb un desplegament de joc imponent que va sotmetre la proposta de la Reial Societat. Si els últims mesos els bascos havien anat fent camí recollint elogis pel seu bon joc, al Camp Nou van ser ofegats per l’orgull ferit d’un Barça que, de mica en mica, s’enfila a la classificació.

De Jong, renascut

Però amb orgull, al futbol, no pots anar gaire lluny. Pots guanyar alguns partits, però si no ho acompanyes d’una bona tàctica, poca cosa més podràs fer. Si el Barça va signar abans del descans la millor actuació de la temporada al Camp Nou va ser perquè tot girava al voltant d’una idea que permetia a molts jugadors claus sentir-se còmodes. Com si fossin nens que abandonen les sabates noves que els feien mal per recuperar les vambes amb què millor s’ho han passat, el Barça va ordenar-se al voltant d’un 4-3-3 on De Jong, Pedri i Busquets van controlar-ho tot. Res de nou, de fet. La vella recepta que ha donat tantes alegries al Barça últimament. Si tens problemes en defensa, reclames la pilota en propietat, tancant l’adversari a la seva àrea i recuperant-la ben ràpid quan la perds. I en això, Sergio Busquets va tornar a ser el de les grans nits i va fer una feina clau perquè De Jong i Pedri fossin feliços. Com adolescents a la festa de fi de curs, tots dos van jugar amb una rialla a la boca, entrant un cop i un altre entre els defenses d’una Reial superada.

Koeman havia optat per donar descans a Lenglet fent jugar una parella de centrals que fa pocs mesos era a la Segona B, Araujo i Mingueza. L’uruguaià va estar especialment brillant en la seva titànica lluita contra Willian José, un d’aquells davanters que sembla un boxejador campió dels pesos pesants. Dest, en canvi, va quedar-se en defensa, per ajudar, i va donar ales a un Jordi Alba renascut. El lateral català va marcar el gol de l’empat i va donar l’assistència del 2 a 1 a De Jong, ja que va caldre aixecar un gol visitant. Per molt que jugui bé, el Barça de Koeman segueix cometent dos pecats: perdona massa de cara a porteria i li fan gols amb certa facilitat. La Reial Societat va marcar gairebé a la primera ocasió.

Però les idees, per un cop, van ser més fortes, i entre Alba i De Jong van donar la volta al marcador. Ben organitzat, el Barça va crear durant 45 minuts una bombolla al voltant de la pilota oblidant tots els problemes del club i gaudint només del joc. Sense Coutinho, que sembla patir una maledicció que no li permet fer-se un lloc al Barça, l’equip de Koeman va girar al voltant de la cintura de Pedri, un adolescent canari que sembla haver nascut per jugar al mig del camp del Barça. Messi, omnipresent, animava els companys després d’una errada i feia de líder amb pilota i sense. Griezmann, amb unes trenes ben estranyes que li penjaven del cap, mossegava. I Braithwaite, tot cor, desaprofitava algunes ocasions que haurien pogut evitar el patiment de la segona part.

Ter Stegen, salvador

Sí, durant 45 minuts va semblar que el Barça podia tornar a ser feliç sobre la gespa, però a la segona part va tornar la realitat a fer la guitza i va recordar que, malgrat que el camí sembla clar, caldrà patir molt, aquest any. Entre el cansament físic, el pas endavant de la Reial i els tics defensius de Koeman, el partit que havia començat com una festa va anar tornant-se, lentament, en una agonia, a mesura que l’equip d’Imanol Alguacil tancava el Barça al voltant de Ter Stegen. Tot hauria pogut ser ben diferent si Griezmann hagués fet el 3 a 1 a l’inici de la segona part, però el francès, de forma incomprensible, va fallar quan ja no hi havia ni porter. Només havia de posar el peu per acompanyar la pilota fins a la glòria, però no ho va fer. I Koeman el va canviar, veient la cara de tristesa que li havia quedat. Una cara que hauria pogut ser encara més llarga si Isak hagués empatat en alguna de les dues ocasions molt clares dels bascos. En la primera, Pedri va arribar del no res, salvador. I en la segona va ser Ter Stegen qui va evitar un cruel final per a un Barça que va acabar tancat en defensa, amb Araujo signant una nova actuació d'alt nivell. Així és la vida d’un Barça amb dues cares. Les dues cares de Ronald Koeman, un tècnic més pragmàtic que romàntic.