Les mans de Ter Stegen porten el Barça a la final

Enviat especial a CòrdovaSense Messi, l’heroi del Barça va ser l’únic jugador que no vestia de blaugrana, Ter Stegen. En la primera tanda de penals del Barça des de l’any 1998, l’equip de Koeman va classificar-se patint de valent per la final de diumenge de la Supercopa, quan aspirarà a tancar una ferida de dos anys sense títols. Va caldre arribar als penals després d’empatar un partit igualat. I llavors va ser Ter Stegen, amb dues aturades, qui va oferir a Riqui Puig la possibilitat de marcar l’últim penal, el definitiu. El Barça torna a somiar.

I això que sense Messi el Barça es va empetitir una mica. Amb l’argentí és com jugar un d’aquells partits al pati d’escola en què has escollit el millor jugador de la classe per al teu equip. Mentalment, et sents més fort. I ara mateix el Barça encara necessita el millor jugador de la història. I, de fet, la millora de les últimes setmanes s’havia bastit al voltant del futbolista de Rosario, que va haver de veure el partit des de la graderia, passant fred, preguntant-se si els seus companys li regalarien la primera final en dos anys. Sense ell, la Reial Societat va plantar cara a un equip que va perdre l’alegria dels últims dies, tot i que va saber competir. Aquesta és la importància de dir-se Lionel Messi. La seva absència en un partit condiciona el destí de 22 jugadors, perquè canvia les normes del joc.

Conscient que al davant tenia un dels rivals que cuida millor la pilota a la Lliga, Koeman va decidir ser més prudent que altres cops, deixar a la banqueta Sergiño Dest i apostar per Mingueza, un central, al lateral dret. Amb Araujo recuperat al centre de la defensa, el Barça va renunciar a ser valent. A Koeman, de tant en tant, li passa. Enlloc de ser atrevit, es converteix en un tècnic resultadista, prudent. I per afrontar la Supercopa, en lloc de fer evolucionar el seu equip cap un 4-3-3 agressiu, va demanar a De Jong que durant bona part del partit ajudés Sergio Busquets en un doble pivot que no va poder evitar dues ocasions clares de la Reial Societat. Sense Ter Stegen, salvador dues vegades contra l’equip d’Imanol Alguacil, els bascos haurien pogut deixar el Barça contra les cordes en una primera part entretinguda amb ocasions a les dues porteries.

Incapaç de ser estable, el Barça de Koeman es va deixar sobre la freda gespa del Nuevo Árcangel part del crèdit guanyat darrerament a la Lliga. Busquets era per tot arreu i Araujo va convertir-se en un gegant, però Pedri no va tenir el dia. I Dembélé va tornar a ser aquell jugador impossible d’entendre, que sorprèn amb una gran jugada individual, o fa una cursa de 50 metres per ajudar a defensar un atac rival, però just en el pitjor moment decideix que ja ha fet prou i deixa Mingueza tot sol contra dos adversaris. Braithwaite, per la seva part, va ser una ombra. Ni li van arribar pilotes ni va generar gaire espais. Ara bé, una de les poques ocasions en què va fer-ho va permetre al Barça encertar per primer cop una fórmula que comença a ser un clàssic aquesta temporada. Frenkie De Jong segueix entrant des de la segona línia amb la mateixa passió que una estrella del rock puja a un escenari, disposat a menjar-se el món. I una centrada de Griezmann la va aprofitar per batre Remiro de cap. El Barça no estava bé, llavors. Tampoc malament. No estava dominant, però tampoc el dominaven. Bàsicament, el Barça seguia atrapat entre el passat i el futur que vol construir, barrejant estones de joc creatiu amb moments en què perd pistonada. Un equip on qui manava més era Araujo, perquè Griezmann deixa detallets però no sembla preparat per interpretar el paper de líder. I quan es juguen fases finals, calen líders, com Ter Stegen.

I la Reial Societat ho sabia. L’equip d’Alguacil, amb aquella grapa dels equips que gairebé mai juguen finals i volen somiar, va anar tancant el Barça a la seva àrea en un inici de segona part fluix dels homes de Koeman. Finalment, Mikel Oyarzabal, l’home que no sol fallar penals, va empatar transformant-ne un després d’unes mans de De Jong dins de l’àrea, sense imaginar que uns minuts després Ter Stegen li tornaria el cop aturant-n’hi un altre. Al Barça li tocava tornar a començar. I malgrat que l’equip de Koeman es quedava sense gasolina, el tècnic, en lloc de fer canvis per evitar arribar a la pròrroga, va semblar que ho acceptava i es va limitar a fer entrar Trincão per Braithwaite. I el partit va encaminar-se lentament cap al final. Cap a la pròrroga. Cap al tot o res.

L’art dels penals

I ara sí, Koeman va apostar per Riqui Puig i Miralem Pjanic per posar una marxa més i evitar els penals. I malgrat que Ter Stegen va salvar el Barça amb un vol sense motor després d’un xut llunyà de Zaldua, va ser l’equip de Koeman el que va dur el pes de la pròrroga, amb Araujo imponent per tallar les contres basques. I no van ser poques, ja que Januzaj, inicialment suplent, va martirizar el Barça amb el seu talent, amb dues ocasions de gol molt clares que haurien pogut evitar els penals. Però això hauria evitat poder fer més gran la figura de Ter Stegen.

El porter alemany, gegant, li va aturar els dos primers llançaments a la Reial Societat, un d'ells a Oyarzabal. L'altre a Bautista, que havia entrat només per xutar el penal. I, tocats, els bascos es van rendir als penals malgrat que De Jong i Griezmann també van fallar el seus. Dembélé, Pjanic i un Riqui Puig que va decidir xutar l’últim, demostrant tot el seu caràcter, van obrir les portes de la final, contra el Madrid o l’Athletic. Un partit en què potser podrà tornar Messi. Un partit on el Barça podria aixecar de nou una copa, agafant impuls per anar deixant lluny el record dels dies foscos. I en part, gràcies a Ter Stegen. L'home que no va amagar-se a Lisboa, demanant perdó. A Còrdova, tampoc va amagar-se, per sort.