Qui s'enrecorda de Riqui Puig?

BarcelonaSuposo que molts respondreu a aquest article dient que soc una viuda de Guardiola, i segurament tindreu raó. Però més que una viuda de Guardiola, soc una viuda d’Iniesta, Xavi Hernández i Andrea Pirlo. Enyoro els migcampistes que organitzaven el joc com si fossin Herbert von Karajan. Aquells futbolistes que sempre semblaven jugar una mica més lent que els adversaris, pensant més ràpid. Si algú havia de córrer molt era l’adversari, perseguint la pilota. No pas ells. En el futbol actual els equips que millor juguen, com el Bayern o el Liverpool, també són imparables a nivell físic.

És llei de vida. En el futbol sempre passa el mateix. Una fornada de tècnics troba la tecla per aconseguir guanyar títols controlant el joc. Amb la pilota als peus, atacant sempre. Fent caure els murs, i amb ells els arguments dels que diuen que no cal jugar bé, que només es tracta de guanyar. Però una nova fornada de tècnics defensius prepara la contrarevolució, estudia les seves tàctiques i hi busca respostes. I les troba. I el cercle torna a començar.

No són bons temps per a molts tècnics que defensen el futbol que reivindica l’escola de Cruyff. En menys de 12 hores de diferència, Òscar Garcia Junyent i Domènec Torrent van ser acomiadats del Celta i el Flamengo. És el moment de defensar-los. Seguiran donant voltes a com fer jugar bé els seus equips, després de dues experiències en què no els ha acompanyat gaire el context. És el futbol que m'agrada, el seu. Equips atrapats en el debat sobre com trobar l'equilibri entre el talent individual i la forma física. I no és un debat limitat al futbol. Amb cada cop més eines, altres esports veuen com els jugadors esdevenen màquines físicament perfectes que canvien la forma d’entendre el joc. ¿On queda el tir de mitjana distància en el bàsquet, on queda el rugbi més imaginatiu? Les noves eines per preparar els atletes estan transformant del tot l'esport modern. ¿On queda la figura del migcampista com Xavi, en el nou futbol? Enyoro el talent pur. Mirem amb il·lusió el que farà Pedri. Ens aferrem a ell. Però de sobte t’adones que ja no es parla de Riqui Puig. Ja s’ha acceptat que no tindrà protagonisme.

Alguna cosa no deu fer bé, Riqui Puig, si amb tres tècnics diferents no disposa de minuts, però tampoc li juga a favor l’evolució del joc. Al Barça actual s'accepta que la prioritat és guanyar. Koeman ho està fent prou bé, barrejant moments de bon joc amb altres de més conservadors. És més pragmàtic que idealista, el neerlandès. No enganya a ningú. Però de mica en mica s'accepta que La Masia tingui un paper residual, que els migcampistes corrin cap endavant i que el record de Xavi i Iniesta sigui cosa del passat. És un debat profund i complex per al qual no tinc resposta. Però seria bo que el Barça tingués la capacitat de pensar com la seva tradició pot servir per reinventar el futur, liderant el contraatac de la imaginació contra l'obsessió pel físic. Però a hores d'ara la prioritat al club és sobreviure a un context molt complicat. Un any fosc, aquest.