17-A: Barcelona canvia de guió
Amsterdam, Madrid, París, Niça, Brussel·les, Berlín, Londres, Estocolm i ara Barcelona. Després de cada atemptat, els fets s’han succeït de manera similar, gairebé ritualitzada, de ciutat en ciutat. Fins a quin punt Barcelona s’ha desviat del guió? La resposta policial i dels serveis d’emergència, la cobertura mediàtica i les expressions de dol i condemna han diferit molt poc del que hem vist en altres ciutats. On Barcelona sí que ha sigut diferent és en la lectura dels fets.
En altres ciutats, gran part de la discussió s’ha centrat en la immigració i el paper de l’islam, i les veus entorn d’aquests temes han sigut molt més polaritzades que aquí. Mentre que uns apel·laven a la calma i donaven missatges contextualitzadors, altres han vist en els atemptats terroristes la confirmació de l’anunciat “xoc de civilitzacions” i el “fracàs de les polítiques d’integració”. Aquestes veus han confós la part pel tot: del radicalisme islamista a l’islam en general, i dels problemes i conflictes entorn de la immigració al fracàs generalitzat dels processos d’integració.
En canvi, aquí la lectura sobre aquests temes és molt més unànime. Més enllà del dol i la condemna del terrorisme, s’ha insistit una vegada i una altra a donar un missatge contundent contra la islamofòbia. A part de desgraciades excepcions, també s’ha coincidit en els discursos integradors i en defensa de la convivència en la diversitat. Jordi Muñoz, en un article recent en aquest mateix diari, ho explicava per l’absència de partits xenòfobs. No hem d’oblidar tampoc els efectes del Pacte Nacional per a la Immigració (2008), que va consensuar una visió compartida entre la major part de forces polítiques (excepte el PP), entitats municipalistes i principals agents econòmics i socials.
Però encara hi ha una altra diferència, fonamental, a destacar. Arran dels atemptats, molts països europeus s’han declarat en guerra. L’endemà de l’assassinat de Theo van Gogh (2004), un dels principals diaris holandesos anunciava l’inici de la guerra santa als Països Baixos. Més recentment, el primer ministre francès, François Hollande, responia als atemptats de París del novembre de 2015 declarant “França en guerra”. Una declaració de guerra implica identificar clarament l’enemic i situar-lo implícitament fora de la pròpia societat. Implica, a més, posar el país en guerra: presència de l’exèrcit al carrer, estat d’emergència i greus limitacions al control judicial.
L’estat espanyol no es podia proclamar en guerra ni sortir a fer la guerra. El record de les mobilitzacions contra la Guerra de l’Iraq i la resposta ciutadana als atemptats de Madrid és massa recent per oblidar-se’n. L’atemptat de Barcelona ha portat, a més, a qüestionar l’Estat en qüestions tan diverses com les seves relacions polítiques i comercials amb països com l’Aràbia Saudita, la falta de control de les exportacions d’armes o l’incompliment de la legalitat internacional en matèria d’asil. Com deia Francesc Mateu en nom de les entitats socials, s’ha volgut “anar més enllà de la condemna i exigir polítiques i actituds diferents”.
Aquest desig d’anar més enllà no es pot explicar pel suposat “boicot independentista”. ¿Hem oblidat potser les consignes de les mobilitzacions en contra de la Guerra de l’Iraq (2002-2003) o la resposta ciutadana als atemptats de l’11-M a Madrid (2004)? Segons Amador Fernández-Savater, l’11-M no es va convertir en un altre 11-S perquè la ciutadania va vèncer la por i, des d’aquí, va desdibuixar les línies divisòries amic/enemic, demòcrates/violents, Occident/barbàrie. El context és diferent. Però no són diferents les ganes d’anar més enllà i reclamar el dret a preguntar, a dubtar i a discutir sobre quin és el paper dels nostres governs i de nosaltres mateixos.
Ara bé, no caiguem en l’autosatisfacció ni en el discurs sovint encegador del políticament correcte. El discurs és una cosa, la realitat social una altra. Si s’ha de jutjar per les reaccions a les xarxes socials, la xenofòbia i la discriminació formen part, i molt, del nostre dia a dia. Si reclamem el dret a preguntar, també ho hem de fer respecte a les raons que van portar uns joves a morir matant. ¿Potser no ho estem fent tan bé? És important també estar oberts a parlar del conflicte i a expressar les tensions. Si no ho fem i mirem cap a un altre costat, deixarem via lliure a altres interpretacions, justament la d’aquells partits xenòfobs que encara no tenim o no de forma significativa. Obrim espais de debat al carrer, a les escoles, als centres cívics, a les mesquites. Només així ho evitarem.
