Per una Barcelona ‘poble’
Ara que tenim en marxa la fira Alimentaria és més fàcil entendre la importància que té aquest sector, però això cal fer-ho, també, mirant en direcció contrària al que proposa aquest saló internacional. Més enllà del creixement, la internacionalització i l’especialització sectorial, són moltes les iniciatives que fora dels focus treballen dia a dia per reconstruir els sistemes agroalimentaris que tenim a casa nostra. La feina que es fa per sensibilitzar-nos davant la quantitat de menjar que un cop produït no acaba en cap taula, els horts a les escoles, les cooperatives de consum agroecològic, un nou cooperativisme agrari o els bancs de terres són expressions d’una societat civil cada vegada més preocupada per una agricultura i alimentació globalitzades que en aquests temps neoliberals avancen desfermades. La seva responsabilitat directa tant en la fam com en la desaparició de la pagesia i en la generació del canvi climàtic apel·len a una mobilització ètica i èpica.
Amb aquest mateix posicionament, el 15 d’octubre a la cimera d’alcaldes Urban Food Policy Pact, celebrada a Milà, representants de més de 100 ciutats van signar un compromís a favor de l’alimentació saludable per reforçar el rol que poden tenir els ajuntaments en el desenvolupament d’un sistema alimentari just i sostenible. L’Ada Colau va ser-hi i va signar.
Com el mateix text diu, “l’Urban Food Policy Pact recull el paper estratègic de les ciutats com a nodes que apleguen la meitat de la població mundial”, i destaca una sèrie d’objectius a desenvolupar perquè aquesta tensió de consum que generen les ciutats pugui convertir-se en un estímul de sistemes alimentaris sostenibles. Per això el Pacte s’acompanya d’un marc d’acció que cada ajuntament pot tenir com a punt de partida per dinamitzar el que li correspon del seu propi sistema alimentari urbà.
Fins ara l’Ajuntament de Barcelona ha fet algunes aproximacions a aquesta qüestió, com ara el mercat de pagès a la plaça Catalunya per Nadal, la prova pilot al Mercat de la Llibertat d’afavorir l’entrada de producte ecològic i de proximitat o bé -i això em sembla molt valent- la decisió de deixar d’utilitzar biocides en la gestió de parcs i jardins, cosa que, encara que no sembli relacionada amb l’alimentació, ajuda a disminuir els tòxics ambientals que afecten la ciutadania i pot demostrar que es pot tenir cura de la terra de maneres que no depenen dels productes químics.
Però, convivint amb aquestes iniciatives, encara tenim aspectes centrals del sistema de governança alimentari de la ciutat que qüestionen la seva sostenibilitat. Parlo de la gestió de Mercabarna, que funciona com a node de connexions per a la compra i venda de fruites i verdures que fan voltes i voltes per tot el món, i d’esquena a la pagesia local; del Port de Barcelona, que dóna preferència a l’entrada de soja per a l’alimentació de les granges industrials de porcs, responsables de la contaminació de terres i aqüífers; o de la gestió dels mercats municipals, on hem observat que en moltes de les reformes de millora han acabat integrant instal·lacions d’alguna gran cadena de supermercats, que, com denuncien els sindicats de pagesos, exerceixen un poder en la cadena alimentària que els força a vendre a preus molt baixos les seves produccions.
Per això, la gent dels moviments que treballem per la sobirania alimentària pensem que és fonamental definir una política alimentària urbana que doni ordre i sentit a totes les decisions que es prenen en els diferents departaments i sectors de l’àmbit municipal relacionats amb l’alimentació, que, com estem veient, són moltes. Amb aquest marc polític, consensuat amb la població -a partir de la creació d’un consell municipal agroalimentari com també apunta el Pacte-, la ciutat de Barcelona podria ser pionera a l’hora de configurar un escenari alimentari alternatiu a l’imperant.
Ens imaginem una Barcelona tan poble com sigui possible, amb una agricultura i ramaderia periurbana ecològica creixent, tant al Llobregat i al Besòs com a la serra de Collserola, i ampliant les possibilitats de producció alimentària urbana a partir de vaqueries, apicultura i horts urbans. Aquesta producció inicialment podria proveir d’aliments sans les escoles bressol o les llars d’avis que són responsabilitat de l’Ajuntament, a partir d’uns canals apropiats. El desenvolupament d’aquesta logística, alhora, ens permetria assolir circuits per fer fàcil i rendible que aquestes produccions locals siguin presents als mercats municipals i en el petit comerç, els quals, conjuntament amb actuacions com ara mercats de pagès setmanals a cada barri i cooperatives de consum, eixamplarien el nombre de persones que s’alimenten de les terres més properes.
Sabem que ciutats com Barcelona no poden abastir-se només del menjar de proximitat, però hem d’iniciar canvis en el seu metabolisme. Ara, em sembla, és el moment d’agafar embranzida. Tenim tots els astres alineats: un grau de sensibilitat molt alt de la ciutadania, un ajuntament amb predisposició i un bon grapat d’altres ciutats per tot Europa fent el mateix camí. Un xup-xup que ens recomana tirar ja l’arròs.
