La Barcelona que volíem
S’ha de vigilar amb allò que es desitja, no fos cas que acabi fent-se realitat. Barcelona portava anys humitejant-se amb el somni d’una ciutat sense turistes, abanderada del decreixement econòmic i resoltament decidida a convertir qualsevol aspiració estètica en el símbol d’una decadència esnob, supèrflua i consumista, allunyada del veritable esperit popular i autènticament democràtic.
La capital del país va flirtejar anys i panys, com els fills dels rics que creixen curts i dropos perquè tenen el ronyó cobert, amb aquestes idees. Fins al punt d’enlairar a l’alcaldia a qui, sense necessitat d’eufemismes, havia fet bandera electoral d’aquesta terra promesa. Amb tot, com que els canvis impulsats per la política són, exceptuant els períodes revolucionaris, de cocció lenta, ni els més optimistes imaginaven que tot allò acabaria anant de debò.
Una cosa ben diferent són les empentes inesperades, les ajudes externes amb les quals ningú comptava. I això ha estat la pandèmia, un accelerador de partícules perquè aquest llistat de bones intencions agafés embranzida i esdevingués una realitat tangible de la qual gaudir.
Ara sí que, per fi, tenim la ciutat que s’anhelava i per la qual s’havia maldat tant en discursos i articles perquè tingués una oportunitat de concretar-se. Ja no tenim creuers atracats al port, ni rics amb passaports de colors passejant amunt i avall del passeig de Gràcia i tampoc vols aterrant ni enlairant-se de l’aeroport del Prat. Han desaparegut els excessos. La ciutat és tota ella dels barcelonins. Podem recitar al·leluies en bucle perquè hem aconseguit frenar el consum i delectar-nos amb el decreixement que tanta il·lusió ens feia i tanta esperança de redempció generava.
Ens faltava una cirera per coronar la utopia, que era recuperar els carrers que havien de ser sempre nostres. I també l’hem sabut trobar. L’hem batejada, aquesta cirereta, com a urbanisme tàctic, un eufemisme per referir-nos al dirigisme ideològic més tronat que pretén convertir la ciutat en un monument al mal gust, convençuts com estem que la popularització de la lletjor és condició indispensable per aprofundir en la democratització de l’espai públic.
Qui pensi que és exagerat afirmar que la ciutat pandèmica, descomptada esclar la crisi de salut pública, és la que majoritàriament volien els barcelonins és perquè no menja prou cues de pansa. Amb tot, per combatre la mala memòria sempre hi ha el remei de visitar les hemeroteques i assaborir de nou totes les promeses que anticipaven la nova era que ara toquem amb els dits.
Una altra cosa és que, potser vista de prop i no pas imaginada, aquesta ciutat d’ara resulti menys romàntica i desitjable del que ens pensàvem i també, això no admet ironia, que per arribar-hi s’hagi hagut de passar per un cataclisme sanitari. Amb tot, la desgràcia vírica que ha fotut el tauler enlaire no canvia la qüestió primera: els barcelonins hem arribat a la meta que vam marcar-nos.
I d’això, almenys, hauríem d’alegrar-nos-en i xalar-la amb tota la intensitat possible. Siguem conscients del privilegi perquè no passa cada dia que l’atzar et regali la ciutat que ambicionaves. Tindrem tot el temps del món per gaudir-ne, el 2021 i més enllà. Els somnis, també els malsons, costen de materialitzar. Però si agafen cos triguen a evaporar-se.
