Barcelona, segura per (i de) si mateixa

i Ernest Maragall
01/09/2019
3 min

Qualsevol robatori, baralla o agressió als carrers de la nostra ciutat és, o hauria de ser, un toc d’atenció col·lectiu. Qualsevol mort, un bram social tan exigent com inadmissible. Alarmes que s’activen i que cal voler escoltar, amb la seva justa dimensió i alhora amb la seva àmplia complexitat. Minimitzar la responsabilitat de les administracions és una imprudència, tan gran com reduir-ne la solució a “llei i ordre” i “més mà dura” a l’estil de la dreta conservadora i autoritària.

Barcelona ha canviat. No tant per voluntat popular o per decisió de la seva governació, com més aviat per l’efecte combinat d’una economia mundialitzada, la crisi econòmica i social que Europa ha viscut en els últims dotze anys i els moviments de població que se n’han derivat. Hem d’acceptar que ens hem convertit en una ciutat globalitzada i que amb un cert caràcter exogen i passiu hem incorporat motllo econòmic i trets socials equivalents a altres grans aglomeracions urbanes d’Europa i del món.

La crisi econòmica mundial i la gestió que se’n va fer des de la Unió Europea van generar una brutal devaluació de salaris, una cronificació de la desigualtat i una retallada brutal de serveis públics. Consolidats com a destí turístic de primer nivell, hem acabat convertint el sector en la principal eina pròpia anticrisi, i adoptant també com a pròpia la precarietat laboral, els salaris per sota del mínim vital i l’economia paral·lela. Així, el creixement econòmic de què suposadament ens beneficiem ha acabat aguditzant les desigualtats a la nostra ciutat. I hem acabat normalitzant, de retruc, els pitjors criteris sobre l’ús admissible de l’espai públic.

En l’última dècada, l’Ajuntament de Barcelona ha observat amb passivitat i inacció el curs d’aquests canvis. Mantenim el model de seguretat de fa trenta anys i el sistema judicial no s’ha adaptat a la nova realitat, amb la impunitat estructural com a resultat inevitable. La successió d’inhibició i tolerància dels últims governs municipals ens ha conduït a les dificultats i complexitats que avui constatem. Ara vivim la conseqüència lògica de la suma perversa de marginació social, desigualtat econòmica i massificació turística. La ciutat s’ha deixat convertir, de manera inconscient i gradual, en un gran mercat obert per a les delinqüències de nivells i intensitats diverses.

I això no ho resoldrem només amb més efectius policials, evidentment necessaris. De poc serveixen les polítiques de seguretat sense polítiques de ciutat. Quan la política de seguretat substitueix les polítiques socials, educatives i laborals, es redueix només a un espectacle públic. Això hem vist aquests dies: se’ns envia un missatge de “crisi de seguretat” acompanyat de sobreactuacions sovint més estigmatitzadores que eficients i de gesticulacions de lideratge pretesament portador de solucions màgiques però sense contingut real. En canvi, seguim sense tenir cap notícia de noves polítiques adreçades a les causes de fons. Apareix una certa obsessió per obtenir resultats fotogènics però desapareix la concepció estratègica de ciutat que seria exigible.

Allunyem-nos del soroll, les cantarelles catastrofistes i el cinisme, però abordem ja les qüestions de seguretat com la ciutat demana. Més enllà dels reforços policials, certament necessaris, la construcció del model Barcelona per al futur no admet demora. Dissenyem la ciutat inclusiva, generadora d’oportunitats i de plena convivència que volem. Sense estigmatitzar ningú i sense donar ales a la ultradreta, àvida només de repressió, “mà dura” i exclusió social o racial, com ja ha començat a mostrar-se als nostres barris.

Comencem per millorar les polítiques socials, educatives i laborals. Comencem per dotar i defensar arreu els drets -i deures- de tots els ciutadans i ciutadanes per igual. Comencem per posar al dia el model de seguretat, reforçant i empoderant la Guàrdia Urbana, fomentant l’especialització dels agents i millorant la coordinació amb els altres cossos policials, també en clau internacional. I comencem per escapçar veritablement les organitzacions delictives que transcendeixen fronteres i mercats. Però fem-ho amb perspectiva metropolitana i de país.

Cal establir una governació clara de l’espai públic, renovant en profunditat i amb sensibilitat les ordenances municipals i multiplicant la tasca dels agents cívics i mediadors. Tot plegat acompanyat d’una justícia de proximitat real, amb nous criteris de definició i compliment de penes, que incloguin treballs per a la comunitat, i amb capacitat de combatre la impunitat. Apliquem tant com sigui possible sortides dissenyades a partir de la connexió formació-treball. Avancem en la direcció d’una igualtat d’oportunitats real.

Abordar la complexitat és un deure. Si aspirem a ser ciutat de llibertats, cal lideratge institucional, complicitat ciutadana, polítiques socials valentes i estratègia de ciutat. Està en joc si fem de Barcelona la gran ciutat i capital amb veu pròpia que vol i pot ser o si preferim limitar-la a una funció de gestió delegada per mantenir nivells “acceptables” d’inseguretat i desigualtat. Ciutat global i subjecte polític, sí. Ciutat globalitzada i subordinada, no.

stats