Sota el barret de Panamà
No sortim del Luxleaks, que ens descobria l’elusió d’impostos de les corporacions, que ens arriba el Panamaleaks, descobrint-nos on i com s’ho fan per eludir impostos els qui més diners tenen, agermanats en riquesa i avarícia i no en l’ètica que prediquen les seves diferents cultures. I com va passar amb l’afer Luxleaks, de seguida sortirà un informe sobre el frau de l’IVA amb la pretensió de dir que, al capdavall, tots som iguals: el multimilionari que amaga la seva fortuna a Panamà i vostè, que va dir “sense IVA” quan l’hi va preguntar l’electricista.
Tanmateix, no és cert: en primer lloc, hi ha un canvi d’escala colossal, el que separa els milions dels centenars; en segon lloc, la gran majoria dels caps descoberts sota el barret de Panamà no només enfosquien la seva fortuna sinó que, sovint, l’origen d’aquesta ja era fosc. Vet aquí el doble crim dels paradisos fiscals: blanquejar i enfosquir, tot alhora. Bellugar diners opacament i sense demanar-ne l’origen per fer inversions blanques en empreses conegudes o encara més fosques, i amagar el nom dels seus propietaris per evitar que se sàpiga què fan i per estalviar-los pagar impostos. No es fan sempre totes dues coses -ja que no tots els panamenys tenen fortunes d’origen i finalitats fosques-, però sí que es fa sempre la segona.
Hi ha, és cert, un rebuig generalitzat a pagar impostos, a aportar a l’hoste social -que d’alguna manera tots parasitem- menys del que ens en volem emportar. D’aquí l’endeutament generalitzat de les arques públiques arreu; d’aquí que es paguin més impostos precisament on més inspectors fiscals hi ha, i que la tributació sigui màxima on també ho és el control, com ara amb les nòmines dels assalariats. Tret de quan es compra loteria, ningú no paga impostos de grat. Per això el frau, l’evasió i l’elusió fiscal apunten directament a la laxitud dels mateixos estats, i a la seva contemporització amb aquestes plagues socials, quan no a la complicitat o la participació directa: de primers ministres o d’algun exministre i ara comissari europeu.
Un estat no pot determinar la legislació d’un altre i no pot impedir que hi hagi països on decideixin no demanar l’origen dels diners, no gravar-los o fer-ho molt poc i permetre que surtin amagats sota el nom d’empreses fictícies. Però tot estat pot, per contra, controlar els diners que hi entren i exigir saber qui són els seus propietaris finals, i això mateix pel que fa als que en surten. Com també pot decidir quins països mereixen un tracte d’igual i quins no, malgrat que hagin tret a concurs un macroprojecte i hi hagi empreses nostres que hi estiguin interessades. És a dir, pot no fer com va fer Espanya, que va excloure Panamà del llistat de paradisos fiscals per tal de, suposadament, no entorpir l’adjudicació a Sacyr de l’ampliació del Canal.
També -o sobretot- la UE pot fer coses en aquest sentit. Per exemple, podia haver inclòs en la seva directiva antiblanqueig de capital l’exigència de declarar els titulars finals dels fons que entren i surten. I en canvi, va consentir les societats pantalla en nom de la privacitat, una cosa que a hores d’ara, tenint en compte aquestes filtracions i de prèvies, esperem que esmeni de seguida. De la mateixa manera que esperem que l’informe país per país que la UE vol exigir a les multinacionals -declarant el negoci que fan i els impostos que paguen a cada lloc- no es limiti als països de la UE, com de moment proposa la Comissió, sinó a tots els països on operen. Altrament, continuaria sent possible amagar el que es fa en llocs com Panamà, Suïssa, Liechtenstein, Gibraltar, Andorra, les Illes Caiman o les Bermudes.
Si qui té diners en un paradís fiscal, ja siguin foscos o per enfosquir, no els pot utilitzar sense fer-los transparents, i quan ho fa ha de pagar el doble, potser s’aturarà aquest flux que dessagna la societat. I això, ja ho hem dit, té a veure amb les lleis i la capacitat de fer-les complir. Perquè no podem esperar sempre l’aparició d’herois disposats a desvelar secrets a costa del seu benestar i sovint la seva llibertat, per bé que aquest sigui el necessari poder que ha d’exercir sempre el periodisme: posar llum on governs i diners volen foscor. D’aquí la importància d’uns mitjans que, per ser del tot independents, només haurien de dependre dels seus lectors. I sí, també per recordar-nos que la propera vegada demanem la factura amb IVA.
