Barroera propaganda

Considerem una ciutadania com la que va fer possible el referèndum de l’1-O. Es tracta de més de dos milions de ciutadans que es van organitzar per obrir els col·legis i ocultar les urnes a les seves pròpies cases fins al moment de votar, que van protagonitzar un sens fi de mobilitzacions i actes reivindicatius que van ser un exemple impecable (es diu sempre, però és que és cert) de fermesa i de civisme, que van suportar un setge policial que va durar setmanes i que van resistir amb una dignitat impressionant les càrregues salvatges d’aquesta mateixa policia ordenades pel govern d’Espanya. Una ciutadania que, després d’això, no tan sols no es va arronsar sinó que ha acudit a les urnes cada vegada que ha calgut, que s’ha empassat el 155, que ha pagat caixes de resistència de la seva butxaca, que ha fet arribar als líders empresonats i exiliats el seu escalf i la seva estima, que ha continuat mobilitzant-se als carrers i que tornarà a exercir massivament el seu dret a la manifestació demà passat, en un nou Onze de Setembre, vencent tota casta de cansaments i desànims. Que fa tot això mentre li plouen els insults, les difamacions, les invencions i les amenaces no tan sols dels sectors de l’extrema dreta i la dreta extrema, sinó dels poders mateixos de l’Estat, començant pel rei d’Espanya en persona.

Considerem-la, perquè si una cosa demostra una ciutadania així és que té uns estàndards molt alts de qualitat democràtica i, per tant, un nivell també molt alt d’exigència política. Es tracta d’una ciutadania conscient i avançada, que té clar el que vol i sap la manera de reclamar-ho. Que no cau tampoc en els cants d’arengada (no arriben a sirena) dels entabanadors i els covards que els han intentat convèncer debades que mai arribarien enlloc si no es decidien a fer servir la violència. Una ciutadania així no cau en reclams tan podrits. I té una paciència que va més enllà del que és raonable per suportar també la vulgar lluita de poder i els espectacles indignes que, de l’1-O ençà, han protagonitzat molts dels seus dirigents polítics.

Per això, a una ciutadania així no se l’hauria de molestar amb coses esperpèntiques com el vídeo en què apareixen Carles Puigdemont i Marta Rovira fent-se besadetes i animant la gent a sortir a manifestar-se dimecres en un to ensucrat de mestres que s’adrecen a uns alumnes no gaire espavilats. Després de mesos i anys de despropòsits per part de les formacions que representen aquestes dues persones (més els despropòpits de la CUP, que van a part) i d’haver deixat massa clar a tothom que les seves màximes prioritats sempre són les de partit, veure ara un vídeo com aquest provoca una certa vergonya aliena. És un producte molt més propi de formacions com Ciutadans, per exemple, que de líders que s’adrecen a ciutadans com els descrits. Estic segur que la mobilització de dimecres tornarà a ser un èxit. Però que tinguin clar, els partits que anhelen aquest èxit per obtenir-ne rèdits, que serà un èxit no gràcies a ells, sinó a pesar d’ells. Això va començar de baix a dalt, i continua sent així.