La batalla de Barcelona. L'editorial d'Antoni Bassas

Diuen els experts que les campanyes electorals no canvien gaires vots, que un 5% com a molt, que si fos per la majoria de la gent, els polítics podrien estalviar-se aquests quinze dies de sortir fins a la sopa.

Però aquest cop, no és el cas. Segons tots els sondejos, hi ha més indecisos que mai. A Barcelona, un 39% dels enquestats pel CIS, preguntats sobre què votaran, han contestat que no ho saben: un 39%. Segons l’enquesta del CIS, Ada Colau guanyaria les eleccions, però quan es pregunta directament quina persona vols que sigui l’alcalde, guanya Trias amb diferència. Total, que tenim una històrica bossa d’indecisos, i per tant, aquest cop sí que serà important fer una bona campanya. I per bona campanya s’entén el difícil art de quadrar un missatge que pugui pronunciar de manera creïble un candidat que d’entrada ja està marcat per la seva personalitat, la seva trajectòria i les seves sigles, i saber enviar un missatge que reafirmi els seus i no espanti els indecisos.

Però per acabar-ho de complicar, no és tan sols que hi hagi indecisió entre ofertes, sinó que hi ha més ofertes que mai i, encara més difícil, en el cas de Barcelona, l’oferta més nova, la d’Ada Colau, resulta que és la favorita, segons el CIS. Tot plegat ens porta a un resultat incert i a una governabilitat complicada quan arribi l’hora de pactar.

Per quest plató han passat tots els candidats per Barcelona, i ha quedat flotant un aire de duel final entre Trias i Colau.

A la candidata de Barcelona en Comú l’acompanya un obra ben feta: la de la PAH. Colau va posar en evidència els partits d’esquerra que en el moment més gran de la crisi no van saber atendre alhora les institucions en les que ja estaven i el carrer. Amb Colau arriben els ‘indignats’ a la porta de l’Ajuntament de Barcelona. I amb ells, Pablo Iglesias –l’home que, per cert, no sap res del corredor mediterrani i no és ni capaç d’afirmar que ‘valencià’ és la manera com els valencians en diuen de la seva llengua, que és una variant del català–.

L’obra de Colau, la PAH, ha estat tan ben feta que la històrica Iniciativa s’ha dissolt en la marca Colau, acceptant tots els calbots que li ha donat, i ha acceptat de retirar qualsevol vestigi de passat –Iniciativa ha cogovernat Barcelona més de dues dècades–. Colau és la marca, fins al punt que la seva cara serà a les paperetes. El seu repte serà convèncer que té una idea per Barcelona en tota la seva complexitat, perquè la ciutat té problemes endins, però també necessita un projecte per continuar sent una ciutat que atregui negocis, economia productiva, que sigui lloc d’intercanvis universitaris, d’investigació, etc.

Trias, Colau i la resta de candidats a Barcelona han de donar una resposta a una senzilla pregunta: és aquesta la ciutat on una parella pot plantejar-se de començar la seva vida i la dels seus fills? Una ciutat on hi hagi bones feines, seguretat i que els seus ciutadans se la puguin permetre? Gairebé diria que això és tot. Perquè si moltes parelles com aquesta diuen que sí, el futur està assegurat. Una família que comença és vida a la ciutat. Vida social, econòmica, és empenta.

Per aconseguir una ciutat així, calen idees, lideratge i diners. De diners se’n fan, a Barcelona, sobretot amb el turisme, i és important que es reparteixin bé. Però no oblidem que els recursos de què disposa una ciutat també depenen de com reparteixi l’Estat els diners. I amb la crisi hem vist que quan ha calgut repartir el límit de dèficit, l’estat espanyol ha collat els governs autonòmics i els ajuntaments.

És per això que penso que la clau sobiranista va molt lligada a la clau social, també a les eleccions municipals i a Barcelona en concret. Barcelona és una subseu espanyola, com hem vist a l’alta velocitat o l’aeroport, i és la capital d’un país que no pot disposar de tota la riquesa que crea perquè via impostos transfereix molt més del que és raonable a qualsevol país d’Europa.

Aquesta és una dada que cal tenir en compte abans de deixar de ser un indecís i agafar una papereta el dia 24.