El 'sí' i el risc del trencament. L'editorial d'Antoni Bassas

PP i Ciutadans sabien que el TC permetria el pla del Parlament sobre la declaració de ruptura de dilluns que ve. El contrari hauria estat un escàndol de proporcions internacionals. A Europa, els països bàltics, els balcànics i algun d’escandinau considerarien una línia vermella que l’estat espanyol suspengués l’autonomia de Catalunya o n’impedís preventivament els seus debats. Però tot i que la decisió del TC estava cantada, el PP i Ciutadans van anar a Madrid a presentar un recurs. Hi van anar a buscar-hi vots per al 20-D. El PSC no va presentar el mateix recurs, però també hi va anar. Hi van anar tots tres a buscar la foto, encara que quedessin ben retratats. Van fer un ús electoral del TC –sí, ja ho sé, tot és electoral en política–, però algunes coses, més. A Iceta, Albiol i Arrimadas no semblava importar-los quedar en ridícul donant feina en va al Constitucional. A Albiol, en concret, no li deu haver importat gens que fins i tot Rajoy hagi dit: “El govern presentarà un recurs quan l’hagi de guanyar”.

Això, que Rajoy presentarà un recurs i el guanyarà, passarà la setmana que ve, quan el Parlament aprovi la resolució. Són dies, doncs, novament, de Tribunals i magistrats, amb la diferència que les conseqüències poden ser més greus, perquè el TC té poder sancionador gràcies a la ‘reforma Albiol’ aprovada pel PP gairebé en solitari i contra tota la pràctica constitucional coneguda en democràcia.

Aquests desacords són greus, perquè ho tiben tot. Però essent greus, no són el pitjor. El pitjor continua sent la falta de política per abordar un problema entre Catalunya i l’estat espanyol: hi ha un 48% de persones que han votat independència.

El problema és, també, la insuficient resposta dels partits pel ‘sí’. El ‘sí’ corre un risc de trencar-se, internament. Als partits i al carrer. La setmana que ve hi haurà dues votacions per investir president i totes dues, si no hi ha un gir copernicà, acabaran sense president. I, per tant, sense Govern. Ja van sentir ahir la portaveu parlamentària de la CUP, Anna Gabriel: no a Mas a la primera, a la segona i a una tercera. I JxSí insisteix, lògicament, en el seu candidat. Avui he escrit que miro d’entendre més enllà de la literalitat les paraules d’Anna Gabriel. Hi percebo hostilitat entre dos sistemes, dos mons, el mal causat per actituds personals i decisions polítiques del passat que bloquegen el present. La por de tacar-se i tacar el procés amb la brutícia d’altres. L’enuig per haver de carregar amb la culpa del resultat insuficient de JxSí el 27-S. La inferioritat per imposar el relat. El vertigen de la responsabilitat. Hi afegeixo: la relativa inexperiència pel compromís polític amb pensaments molt diferents, la por de trair principis i decebre expectatives. La investidura tensa la CUP, no tothom hi pensa igual. Ho sé. Com no tothom pensa igual a JxSí sobre què fer si Mas continua sent l’obstacle. Per això deia que el ‘sí’ corre risc de fractura. I al carrer, a la revolta dels somriures se li ha congelat el somriure, i més que se li pot congelar si després de dues votacions negatives entrem en una cursa de retrets i culpabilitzacions.

No perdem de vista que a la tensió per la ruptura política s’hi afegeixen, aquí i allà, episodis de malestar social: l’Estat amenaça amb els diners del FLA, les farmàcies han d’avançar els diners dels nostres medicaments receptats pel sistema públic.

Dilluns que ve és 9-N. El del 2014 va ser un dia històric que va acabar de posar el cas català al món. El del 2015 serà més dur, més aspre i, de moment, menys prometedor.