La BBC mostra el xoc de trens al món

BarcelonaUna americana verda, gruixuda i rosegada vaga pel vestíbul de la seu central de Mediapro. A sota de la jaqueta, uns pantalons també verds, però més clars, segueixen el seu pas dubitatiu. A dins, enfundat, hi ha Álvaro de Marichalar -el punt intermedi entre la noblesa i el friquisme televisiu- intentant negociar amb el control d’accés la seva entrada a l’Auditori per donar compliment al seu anunci de venir a Barcelona a defensar l’unionisme.

L’ocasió: el programa especial Crisis in Catalonia. L’organitzadora d’aquest debat televisiu sobre la independència, la formalíssima BBC, ha navegat els últims dies entre prop de 3.000 sol·licituds per seleccionar les 300 places disponibles. Finalment, Marichalar aconsegueix cadira -l’últim a entrar- per veure com s’enregistra un programa que s’ha emès avui per primer cop avui a les onze del matí i que s’anirà repetint als canals internacionals de la BBC diverses vegades fins diumenge.

La convocatòria per captar públic explicava que volien trobar 100 partidaris de la independència, 100 contraris i 100 que es consideressin neutrals o dubitatius. La petita mostra que faig a les portes de l’Auditori -una desena de persones de perfils tan diferents com puc- suggereix que les posicions pures al carrer són més escasses del que els mèdia reflecteixen: la majoria es qualifiquen com a indecisos, de sí però no, o de no però sí.

L’Òscar és advocat i té 41 anys. Ve a escoltar i no preveu fer cap pregunta. Diu que està a favor de la independència, però que no vol assumir els riscos que comporta. “No vull haver-me de sacrificar pels fills dels altres. Jo duc una bona vida. Per a mi no té sentit haver d’esperar ara vint anys a veure els fruits de ser independents”. La Sue, professora de 63 anys voluntària a Càritas, ens explica que és gal·lesa però no nacionalista. Que cada vegada més el món serà un gresol de cultures i que el caràcter nacional serà menys i menys important. El Ferran, estudiant de 20 anys, defensa el sí. I creu que si intervé serà per demanar per què la Unió Europea no assumeix més lideratge en favor dels drets humans, “que se suposa que són valors que es fa seus”, després del que s’ha pogut veure des de l’1 d’octubre.

L’escalfament previ (cal esperar per un incident ferroviari que retarda l’arribada d’un dels ponents) fa témer que el debat pugui degenerar en un circ: Marichalar fa un pintoresc speech a favor del Regne d’Espanya i glossa les glòries de l’Imperi. Una senyora pregunta si, a banda d’aplaudir, es pot dissentir fent “Buuuh”. I deixa anar un buuuh amplificat pel micròfon que ni els licantrops en nits de lluna plena.

Se succeeixen retards fins al punt que sembla que el debat arrencarà amb la independència ja declarada. L’enregistrament, però, engega finalment i el condueix Stephen Sackur, responsable els últims anys del programa HardTalk, un referent de les entrevistes televisives dures.

I a l’escenari, disposats a respondre a les preguntes d’aquests 300 tan abrandats com els del film del mateix nom, hi ha Amadeu Altafaj, representant de la Generalitat a Brussel·les, Jorge Toledo, secretari d’estat per a Assumptes Europeus, Ricardo Gosalbo, director de relacions externes dels serveis legals de la Comissió Europea i, finalment, Lesley Riddoch, independentista escocesa i cèlebre periodista.

Alfataj parla de la negació del diàleg i de com l’Estat ignora sistemàticament les reclamacions dels catalans al carrer, i defensa la validesa del referèndum. Admet que som en terreny desconegut, però que el caos es pot estendre a Espanya ràpidament. Toledo aplaudeix la reputació de la BBC i diu que les circumstàncies són tristes i perilloses. I defensa el 155 com a via per restaurar la democràcia i garantir els drets. Apel·la, també, als dos terços del Congrés que donaran suport a la seva aplicació. I diu que el diàleg es fa al Congrés, no en una vall suïssa remota (en referència a una suposada mediació internacional) o al carrer. La frase “Admiro la creativitat dels catalans” provoca la primera (tímida) xiulada del debat.

Riddoch se centra en el dret a l’autodeterminació i compara la diferència d’actituds del govern espanyol, emparat en els esbarzers legals de la seva pròpia creació, i el britànic, que té cintura democràtica i va acceptar un referèndum pactat. Acaba estirant les orelles a la UE i criticant el 155, “que mai no és cap solució”. Gosalbo, per la seva banda, defensa que cap democràcia pot existir sense l’imperi de la llei i que la UE és molt clara respecte a aquest tema: qualsevol procés ha de respectar la Constitució de l’estat en qüestió. Una declaració d’independència no et converteix en un estat si no tens reconeixement.

En el torn de preguntes, Sackur demana brevetat. La manera més pietosa de dir-ho és que el públic li fa un cas relatiu. Es recorda que les dones no podien votar fa un segle i mig i que va ser necessari canviar la llei des de l’activisme civil. El presentador colla Toledo demanant-li com l’Estat pot presumir de democràtic si empresona un líder polític com Puigdemont. La resposta és esquiva i es basa a assegurar que ho fa un jutge, no el govern: una remor de sarcasme recorre la sala. De fet, si Toledo rep un euro per cada cop que diu Constitució, aquesta nit haurà marxat a casa milionari. Marichalar, per cert, es queda sense el seu minut de glòria verda en tons combinats.

El debat acaba sense un clar guanyador, però són les repulses a la repressió del PP les que obtenen uns aplaudiments més consensuats. No hi ha arguments que a Catalunya no s’hagin sentit cent cops, però sí un mostrari prou representatiu de l’assumpte, de cara a desenes de milions d’espectadors d’arreu del món, dels arguments que constitueixen els dos relats antagònics.

BBC World Debate. Crisis in Catalonia segueix un format que la BBC ha utilitzat en altres ocasions, com ara el Brexit o el referèndum d’Austràlia per decidir si seguien sent formalment una monarquia o es constituïen en república.