El BCE estudia un canvi històric: apujar l’objectiu d’inflació per sobre del 2%
Mario Draghi podria abandonar el banc amb un dels seus canvis més revolucionaris
BarcelonaMario Draghi passarà a la història com el banquer que va salvar l’euro de la desaparició i com el que va trencar les normes del que se suposava que el Banc Central Europeu no podia fer. Totes? No, encara n'hi falta una: carregar-se l’històric objectiu d’inflació, actualment fixat en el 2% o, més concretament, “per sota però pròxim al 2%”, tal com ho expressa sempre la institució. Però ara aquesta norma també podria desaparèixer. El banc ha començat a estudiar un canvi en aquest objectiu, fixat fa dues dècades i que alguns economistes consideren insuficient.
Segons ha avançat l’agència Bloomberg, alguns treballadors del BCE han rebut l’encàrrec –fins ara confidencial– de començar a estudiar si un nou límit de dèficit seria beneficiós. Segons les fonts consultades per l’agència, Draghi voldria un objectiu “simètric”, és a dir, que sigui flexible, de manera que el banc pugui perseguir una inflació que sigui tant per sota del 2% (com passa actualment) com per sobre.
El límit del 2% és una mena de dogma que ha regnat als bancs centrals del món desenvolupat des que Nova Zelanda el va instaurar per primera vegada fa tres dècades. Des d’aleshores, tant els Estats Units com el Regne Unit i l’eurozona persegueixen la inflació del 2%. Trencar aquesta tradició tan instal·lada seria revolucionari. A Europa, va ser el consell de govern del BCE (integrat bàsicament pels governadors centrals de cada país) el que va establir aquest horitzó, de manera que modificar-lo no hauria de ser particularment complicat des del punt de vista legal. Des de l’òptica política, però, seria molt diferent.
Si es vol aplicar, aquesta modificació comptarà de segur amb l’oposició de la locomotora europea, Alemanya, i probablement d’alguns dels països que acostumen a compartir la seva ortodòxia econòmica, com Holanda i Finlàndia. En el cas d'Europa, l'objectiu d'inflació és el més important, perquè assolir aquest límit és l'únic mandat que ha de complir el BCE. Als Estats Units, on la Reserva Federal també està obligada a impulsar la creació d'ocupació, és diferent.
Té sentit perseguir sempre el mateix objectiu?
El dubte que hi ha és si té sentit mantenir el mateix objectiu d’inflació sigui quina sigui la situació econòmica. Al BCE algunes veus opinen que, després d’un període de flaquesa econòmica, la cosa més lògica seria apujar l’objectiu d’inflació per assegurar-se que el creixement dels preus es consolida.
De fet, tot i que l’objectiu oficial sigui del 2%, Mario Draghi ha estat incapaç –tot i haver fet servir tota mena d’eines, moltes de les quals mai utilitzades anteriorment– d’acostar-se a aquest nivell. La inflació mitjana des que Draghi és president del BCE s'acosta a l’1,2%, gairebé la meitat de l’objectiu que té el banc. Els seus dos predecessors, Wim Duisenberg i Jean-Claude Trichet, sí que van assolir una inflació mitjana que es va acostar al 2%, però cap d’ells es va trobar amb una situació tan delicada com la de Mario Draghi.
L'error de Trichet
Trichet era el president del BCE quan va esclatar la gran crisi del 2009 i, per cert, va ser a finals del seu mandat (abril i juliol del 2011) quan va decidir fer diverses apujades dels tipus d'interès precisament per frenar els preus, que llavors eren clarament per sobre del 2%. El problema va ser que els preus potser superaven l'objectiu del BCE, però l'economia continuava molt delicada. Aquella pujada de tipus va ser fatídica: poc després, l'eurozona tornava a entrar en recessió. Seria la segona i més cruenta recessió de la crisi europea.
Una sacsejada com la que estudia el BCE seria, si es fa, l’últim pas de la revolució que va engegar Mario Draghi el 2011 i que s’acabarà el desembre d’aquest any.