Beethoven, Bono i l’entreteniment
BarcelonaForça gent a l’Auditori del CaixaForum de Montjuïc per assistir a la presentació de Perfidia i El ratpenat (publicats per Random House Mondadori i Proa), i sobretot per veure de prop dos escriptors que arrosseguen multituds. La periodista i escriptora Laura Fernández presentava l’acte. Va explicar que Ellroy no té cap llibre a casa que no l’hagi escrit ell, que fa vint anys que no llegeix i només escolta música clàssica. “Sóc un escriptor beethovenià -es va definir Ellroy-, escric de forma sincopada, com les notes de les simfonies, ta-ta-ta-ta”. Havia arribat relaxat i vestit com un gàngster californià retirat: texans blancs, camisa de flors i el cap rapat. A l’altre costat de l’escenari, el noruec Jo Nesbo, més cohibit, semblava Bono, el cantant d’U2, amb les ulleres de vidres vermellosos i jaqueta negra. Feia la impressió que estava content de compartir escenari amb Ellroy, i va acabar fent-li preguntes ell, com ara: “¿No has abandonat mai una novel·la començada?” “Sí, quan era jove llegia Saul Bellow, i pretenia imitar-lo. Què pretenia, ¿imitar un jueu de Nova York? Si sóc un paio de Los Angeles!”
Preguntat sobre el mal, Nesbo va parlar més aviat de l’absència de compassió, tan típica dels assassins en sèrie que poblen les seves novel·les, i contra els quals lluita el detectiu Harry Hole. Va revelar alguns detalls de l’origen d’ El ratpenat. L’acció se situa a Austràlia perquè tota la idea se li va acudir durant les tretze hores que dura el vol d’Oslo a Sydney: fabricaria un detectiu fosc, desfet per la culpa d’un accident en què havia mort la seva xicota. No seria fins a la tercera novel·la que Harry Hole va instal·lar-se, sembla que per sempre, a Oslo. Nesbo, més còmode escrivint sobre el que coneix, va mostrar-se molt sincer: “No sóc Ibsen ni Hemingway. Em considero un escriptor d’entreteniment, però em prenc l’entreteniment com una cosa seriosa”.
Ellroy és més show-business : “No faig cap esforç per descriure o entendre Los Angeles, ni em fixo en la presència cancerígena de la indústria cinematogràfica, i el resultat és que la gent adora com parlo de la ciutat”. Fernández va insistir en el tema de les lectures: “Però en algun moment va llegir, oi? “Sí, esclar, però no em feu llegir Faulkner, o Moby Dick. No em cal! I, sobretot, no em feu llegir Cormac McCarthy. Un paio que no posa signes de puntuació? Au, va!” El públic s’entusiasmava. Com i on escriuen? Ellroy té un petit exèrcit de documentalistes a qui envia a buscar “bona merda sobre notícies dels anys 40”, a partir de la qual ell pugui inventar, perquè, com va dir “al cap i a la fi tot es redueix a com de bé t’inventes una cosa”. Nesbo té un estudi perfectament equipat on no pot escriure res, i ha de baixar al bar cada matí.
