Belmonte: Viure quatre anys a l'infern per arribar al cel
BarcelonaEl rostre de Mireia Belmonte atacant, en una piscina, amb agressivitat destaca quan es passeja per davant del mar a Badalona. Un mural ben gran va ser pintat ara fa anys als murs del CN Badalona, on va començar a nedar de jove la millor nedadora de tots els temps d’Espanya.
La seva cara en un lloc ben visible de Badalona, aquesta ciutat de llarga tradició esportiva, gran desconeguda per a molts catalans que ignoren la passió i la tradició badalonina per la vela. Que no coneixen com el bàsquet no és només una passió local, sinó un símbol de la identitat local. Una ciutat on tanta gent neda cada dia al mar. I on Belmonte baixava del seu barri, La Salut, a les instal·lacions del club per millorar d’una escoliosi i anar forjant una llegenda que després de moltes etapes, passant per L’Hospitalet, Sabadell, Londres o Múrcia, ha acabat amb una medalla d’or històrica. Era la final de la seva vida, ja que Hosszú havia renunciant a la prova i tampoc era a la piscina Ledecky, com passarà a la final dels 800. Era avui o mai per poder tenir la medalla que donava sentit a tots els sacrificis d’una noia que va competir per primer cop amb sis anys i va aconseguir una plata que, ja llavors, no va valorar. Belmonte havia nascut per tenir una medalla d’or.
I ni nedadores nacionalitzades ni banyadors impermeables havien aconseguit que una nedadora espanyola pogués guanyar un or. Fins aquesta matinada. El triomf als 200 papallona és el premi al sacrifici, ja que després de la plata de Londres la badalonina va demanar al seu tècnic, Fred Vergnoux, poder ser campiona. I ell li va prometre un infern de feina per poder arribar al cel. Com si fos un passatge de la 'Divina Comèdia', Belmonte s’ha sacrificat, i ha superat una lesió que la va deixar fora dels darrers mundials, per poder guanyar la final de la seva vida.
Segurament arribarà el dia en què una catalana guanyi més d’una medalla d’or. Falta molt. Falta massa. Ciutats com Barcelona, Badalona o Sabadell tenen una llarga tradició nedadora, però costa competir amb els recursos d’altres paratges i amb els llibres d’història plens d’èxits de Budapest, Sidney o les ciutats californianes. Arribarà el dia en què una catalana superarà les fites de Belmonte, com ella ha superat les de Mari Pau Corominas, la primera espanyola finalista un llunyà 1968. Arribarà un dia en què guanyar un or no costi tant. Però per arribar a la primera medalla d’or ha calgut un munt de sacrifici, una pionera i un descens als inferns de l’esport professional.
Un sacrifici amb final feliç. Si guanyar costa, encara costa més fer-ho en un estat amb menys ajudes que altres països, amb menys instal·lacions, i on les dones obren noves portes amb la mateixa agressivitat amb què Belmonte ha atacat els últims metres de la final. A més de fer història, Belmonte inspira una nova generació de campiones. El valor del seu or és incalculable.