Benvinguda, Delphine, ja pots marxar
La pintora Delphine Boël ha entrat a la família reial belga com El Piojo de Seseña a les joieries: amb un rififí. Li ha costat set anys de batalla judicial, una sonora autobiografia, una batalla mediàtica, un calvari familiar i tota la qualitat democràtica del regne belga aconseguir una cosa tan senzilla com que el seu pare biològic, el rei emèrit Albert II, sigui també el seu pare legalment. L’artista -que, per cert, té algunes obres interessants- ha hagut d’estar reclamant un tracte digne per part del seu progenitor des dels 18 anys -quan la seva mare, la baronessa Sibylle de Sélys Longchamps, li va confessar la veritat- fins als 52 que té ara. És a dir, fins que no els ha quedat més remei, a Palau no li han procurat un tracte digne ni en una trista ocasió. És a dir, ni una trista vegada han demostrat ser persones empàtiques amb la persona que pateix aquest oblit deliberat i cruel d’un dels seus dos progenitors.
Però, ves per on, després que la justícia es pronunciés a favor d’ella, l’han rebut amb els braços oberts. Amb tota la xerinola: com si fos la vacuna d’Oxford contra el coronavirus! Suposo que deuen buscar l’afecte popular, però és tan evident que és tot ficció... Per més fotos que la família reial publiqui amb ella a les seves xarxes oficials conforme han donat una afable benvinguda a la seva nova membre, es fa molt difícil creure que cap de les dues parts vulgui o pugui establir la relació que intenten mostrar.
De fet, el xou es tan lamentable i poc versemblant que el primer que ha acollit l’artista a la família palatina no ha sigut ni el seu pare, ha sigut el seu germà. Felip dels belgues. L’actual rei del país li va donar en solitari la benvinguda a la nissaga que li ha estat fent el buit durant les últimes tres dècades i posant-li bastons a les rodes judicialment durant els últims set anys. ¿I els altres germans, Àstrid i Llorenç? ¿A ells no els genera compassió? ¿Com que no depenen de l’opinió pública no fan ni el teatre? Amb una foto dels dos germans a l’Instagram oficial de Laken, van escriure que la trobada entre el rei i la seva germana paterna havia sigut “càlida” i havia inclòs “un llarg i emotiu intercanvi” sobre “les respectives vides” “centrat en l’interès comú”. Una frase que no saps què vol dir exactament però que fa pensar en tot menys en dos germans que s’abracen després d’una vida separats.
Aquesta sensació s’accentua observant amb detall la fotografia, que més que al Palau sembla que li van fer a l’entrada de casa els masovers. Sobre la distància entre ells, encara sort que tenen l’excusa del coronavirus... Per el que no té excusa és no haver pujat a les xarxes una foto amb una mirada còmplice i/o d’afecte. En cas d’haver-se produït tal fet i, per tant, tal foto, esclar. Fixin-se en com devia ser de lamentable tot que fins i tot les flors que queden entre l’un i l’altre es van marcir. I això que eren de plàstic...
Però per a foto digna d’una retrospectiva del CCCB, la del main event : la primera trobada de la pobra Delphine amb el seu pare biològic després d’una vida d’ostracisme. Una espècie de cimera per a la reconstrucció per a la qual es va haver d’esperar fins diumenge passat. És a dir, gairebé un mes després que tot Europa conegués la notícia de la paternitat oficial d’Albert II, que s’ha regalat 30 dies més d’ignorar públicament la seva filla. Bé, 30 dies no, 10 mesos, perquè els resultats de l’ADN els coneixia des del gener. Es nota que el dominaven les ganes d’abraçar-la i disculpar-se.
La imatge per a la història no té desperdici. D’entrada, la reina Paola -que es veu que va tenir una relació extramatrimonial amb Salvatore Adamo i que arran d’allò ell va gravar Dolce Paola - amb el bolso posat com a approach apàtic al momentàs em sembla èpic. “Hola, Delphine. Clic. Adeu, Delphine. Records a ta mare”, li devia dir. A part d’això, també destaca com està asseguda. Resulta molt evident que el fotògraf va tenir deu segons per retratar l’escena. Tal com va caure a la butaca, va sortir a la imatge i va guillar. Molt fort. Més clar que aquest embolic no li importa un rave i que no hi té res a veure no ho podia deixar. Soc fan d’ella des d’ara mateix.
Però el freak show no acaba aquí, perquè la resta també deixa molt a desitjar. ¿La taula encoixinada per a què és? ¿Perquè si se l’acabaven tirant pel cap no els fes tant de mal? ¿I les pastes aquestes d’aspecte tan dens sense res per beure? Sembla que hagin sobrat de la visita anterior. Però el millor de tot de l’escena per a mi és que al castell de Belvedere, que és on va tenir lloc la càlida trobada, no van procurar ni la llar de foc encesa a la Delphine. ¿Deu ser que no hi ha servei ja a casa els reis quan són emèrits? També perdrà la salut física, pobra Delphine, per culpa dels Saxònia-Coburg i Gotha.
Una altra lectura fosca i cruel de la imatge és que les parets és veuen molt plenes de fotos familiars, cosa que em fa pensar que, per sensibilitat, potser l’haurien pogut portar a una altra cambra. Per acabar, també resulta trist pensar que a casa del seu nou pare no hi ha ni mitja paret buida per posar-hi un dels quadres que ella pinta. Entre tots, més clar no li podien dir, amb quines poques ganes l’estaven esperant... Pot ser que hagi quedat negre sobre blanc que el fet que el rei fos un faldiller l’hi podien perdonar, però que li toqui pagar 3,4 milions de despeses judicials pel cas que ha perdut amb ella, potser ja no.