Benvinguts al club dels desconfiats
Ja tornem a estar en campanya electoral i, ara més que mai, correm tots el perill de convertir-nos en agents involuntaris de la desinformació global. Ja fa temps que les xarxes socials s’han convertit en un bosc perillós ple de paranys. N’hi ha que es dediquen professionalment a posar-ne. Cada cop hi ha més gent que té en els grups de WhatsApp el seu principal canal d’informació. Aparentment és un mitjà segur, integrat per familiars, amics, coneguts i saludats, persones que més o menys ens mereixen confiança i de les quals, en tot cas, coneixem les febleses i biaixos. Però precisament per això, perquè gràcies a aquesta intimitat abaixem més la guàrdia, estem més exposats. Hem normalitzat la circulació de vídeos descontextualitzats, mems de tota mena i notícies aparentment serioses. I per molt que els concedim una credibilitat relativa o un somriure distret, a força de deixar-los passar, ens van conformant l’opinió.
Hi ha una cançó d’amor preciosa de Luis Eduardo Aute que té una tornada que diu “Todo es mentira menos tú ”. Doncs bé, el problema és que aquest tu en el qual confiem, sense adonar-se’n, ara sovint esdevé transmissor d’interessos poc clars. Aquest tu som tots nosaltres. Tota aquesta informació en forma de broma, de rumor disfressat de seriositat o de notícia d’última hora poc o gens contrastada és camp adobat per a les fake news, és a dir, per a la distorsió, la manipulació o directament la mentida. Tots en som víctimes potencials.
Avui, una de les funcions principals d’un mitjà de comunicació seriós ja no és només la clàssica de donar notícies, sinó l’afegida -i cada cop més rellevant- de vigilar no fer circular informacions dubtoses. Aquesta setmana a l’ARA hem explicat el cas del policia greument ferit: a partir d’unes imatges fragmentades, van sorgir tota mena de teories rocambolesques; al final s’ha pogut deixar establert que va ser objecte d’una pedrada letal llençada per un manifestant des del carrer. Molta gent, però, encara deu creure alguna de les versions incertes que es van fer córrer impunement.
L’any 1700, un grup d’erudits amb Pau Ignasi de Dalmases al davant van fundar a Barcelona una associació per estudiar la història, la llengua i la poesia catalanes que, amb un punt d’ironia, van batejar com l’Acadèmia dels Desconfiats. La credulitat ha fet molt de mal. Si em permeteu donar un consell, seria especialment curós amb aquelles imatges o textos que ens regalen la vista i les orelles, que ens confirmen les nostres conviccions o prejudicis. És en aquests casos on el dubte (una eina cabdal per a la filosofia i la ciència occidentals des de fa segles) és més útil i necessari, perquè hi estem més indefensos. Davant d’allò que tendim a creure a ulls clucs, millor obrir bé els ulls i parar atenció, no sigui cas que algú ens vulgui fer combregar amb rodes de molí.
La saturació de missatges ens fa més febles i indefensos, és una allau indigerible. Arriba un punt que ja no saps què és important i què no, on has vist o llegit una cosa, quina credibilitat li has de donar. D’entrada, hi ha una regla d’or: tota aquella informació que ens arriba gratis vol dir que algú l’ha pagat, i aquest algú segur que té uns interessos o una ideologia. Val la pena preguntar-se, doncs, d’on surten les coses, quina intenció hi ha al darrere, què ens volen fer creure. Val la pena aturar-se un instant abans de reenviar res. Com aquells nostres avantpassats dels segles XVI-XVII, val la pena ser una mica desconfiat. La informació que pagues com a mínim saps d’on surt, i sovint, a més, si la pagues és perquè, més enllà de coincidir més o menys amb el mitjà, sobretot confies que respon a uns criteris periodístics rigorosos. Doncs això: benvinguts al club dels desconfiats!
