Bergoglio a l’Havana
Dissabte, 19 de setembre, arribava Jorge María Bergoglio al petit però atrafegat aeroport de l’Havana. S’esperava molt d’aquesta visita, ara que la política d’Obama des de la Casa Blanca ha propiciat uns aires inèdits de canvi a la petita illa exsoviètica. El mateix castrisme -gerontocràtic, crepuscular, probablement agònic- feia temps que havia interioritzat que el desastre econòmic interior era insostenible, i que qualsevol millora, en aquest camp, hauria d’anar acompanyada, de manera inexorable, per mutacions polítiques d’algun calibre.
És interessant observar, en aquest sentit, com el paper de l’Església romana en un camp de batalla ideològic tan sensible com l’hispanoamericà ha vingut determinat sempre per unes directrius molt marcades, a favor o en contra dels mateixos fenòmens -mai, o gairebé mai, indiferents-. Al cap i a la fi, una estructura tan sòlida i perdurable com el cristianisme (aquest fabulós “negoci” que, com va notar l’humorista Gila, va començar “en un simple pessebre”...) ha tingut temps, en més de dos mil anys d’història, de culminar les majors aberracions sorgides d’una ment humana, però també d’espargir els ideals més sublims. Des d’aquells jesuïtes que, l’endemà del descubrimiento espanyol, van alçar la veu en favor dels indígenes massacrats i espoliats fins a la moderna teologia de l’alliberament hi ha un fil conductor que entén el missatge de Crist com un crit en favor dels desposseïts i els humiliats. Al mateix temps, però, han sigut notoris els esforços per part d’uns altres serfs de Déu -més en consonància amb la jerarquia dominant- per fer costat als assassins i els espoliadors. Les dues ànimes de l’Església, una vegada més, s’han enfrontat als segles XX i XXI a l’empara de diferents papats. Si a l’època de Joan Pau II -aquell versàtil polonès ferotgement anticomunista- tots els esforços es van dedicar a minimitzar l’impacte de les doctrines marxistitzants als púlpits tercermundistes, ara amb Francesc sembla clar l’impuls rehabilitador d’allò que el salvadorenc monsenyor Romero va representar de manera formidablement tràgica.
Però Cuba, és clar, planteja uns altres dilemes. És difícil creure ja en cap somni revolucionari associat a la imatge d’uns dirigents envellits i estèrils, pures caricatures d’ells mateixos. A Cuba l’únic dilema ja és entre el ruïnós statu quo i una imprescindible democratització. El Che Guevara fa anys que està mort i soterrat, però el sistema que va ajudar a construir -i que va concitar l’esperança de diverses generacions de joves arreu del món, jo entre ells- està en fallida tècnica. Per això la visita de Bergoglio és especialment oportuna. Un papa discret, entusiasta, progressista pot ser-hi un agent en favor d’una liberalització del règim, i d’un canvi global que ajude la població a omplir la nevera (¿hi ha cap ideologia més útil que aquesta?).
Com ja va passar als països de l’Europa de l’Est, la decrepitud del comunisme ha propiciat a l’illa un ressorgiment dels interessos religiosos. I no només catòlics, com ja vaig poder presenciar fa uns anys. El diari Público va proporcionar-me una interessant experiència cubana. L’any 2009 vaig ser a l’Havana durant uns dies per a realitzar un reportatge sobre els jueus locals. Davant la meua sorpresa, la comunitat hebrea hi tenia una puixança notable: formada només per mil cinc-cents individus, posseïa quatre sinagogues en actiu, més una altra en construcció a Santa Clara. Jueu era també, sorprenentment, l’únic negoci completament privat de l’illa, una carnisseria kosher de l’Havana Vella. Com em va remarcar Salomón Susisarfati, president de la sinagoga d’aquest barri cèntric i estricte militant del Partit Comunista, “A Cuba no existeix l’antisemitisme”. I és que aquest respecte per les religions, estrany sota un règim oficialment ateu, ja presagiava els aires de profunda renovació ideològica que s’operava a l’illa.
Bergoglio, astut i pragmàtic, sap que ara és el moment de prendre les posicions més rellevants. L’Església no perd mai: es mimetitza, es transforma. En l’actualitat, a Cuba, vol jugar un paper favorable al canvi... mentre a la resta del continent torna a propiciar un aire esquerranós (peronista?) que sap que li pot vindre bé per fer front a l’agressiu proselitisme protestant.
Cuba, avui, és un laboratori on estan en joc tendències que seran les predominants en l’immediat futur. Per això Roma no vol estar-hi absent. Tant de bo tot plegat siga útil a una població que voldria assistir a un nou miracle dels pans i els peixos.
