‘La bèstia i el sobirà’ com a pretext

Ara que ha esdevingut un tòpic dir que fer art és fer preguntes, caldria que el col·lectiu d’artistes i el seu entorn tinguéssim prou coratge per fer-nos-en públicament unes quantes, ni que sigui d’una manera caòtica. Per exemple: qui és artista i qui no? És artista tothom que se n’autoproclama? És art tot allò que l’estament dels comissaris determina? Hi pot haver art sense llibertat? Rotundament: no. Ara, si l’artista ha de conquerir la llibertat per fer art, no la conquerirà pas si no sap restringir-la. Defensa la llibertat qui n’esdevé funcionari? Són revolucionaris els buròcrates de la revolució permanent? Que potser n’hi ha prou, amb l’explicitació crítica, perquè una obra esdevingui art? Adorno afirmava que una obra d’art no certificava mai allò que deia; però, tanmateix, sempre deia. Un tanmateix no gaire explícit que genera estranyesa en l’ànima de l’espectador, que la deixa en suspensió; que li permet de reconèixer en la confusió que el sobta una cosa íntima que li és familiar. No és una subtilitat crítica, dir i ocultar al mateix temps? No és això, dir i ocultar alhora, una manifestació del coneixement? No és aquest el deure -el poder- de l’obra d’art: esdevenir-ne la llavor? I encara: són el mateix art i cultura? És legítim de confondre’n els termes? Les manifestacions de la cultura contemporània són, per elles mateixes, art contemporani? No és per voluntat que l’artista se situa fora del seu temps? Que se’n distancia per tal d’abastar-lo complet, sense deixar el present orfe de memòria i intentant de suggerir un futur que percep imprecís? Fiscalitzar, moralitzar sobre el dia a dia: és aquesta, la funció de l’art? Prévost d’Exiles diu: “Resulta impossible de reflexionar sobre els preceptes de la moral sense admirar-se de veure’ls alhora estimats i desatesos; i un hom es demana el perquè d’aquesta extravagància del cor humà, que fa assaborir-li idees del bé i de la perfecció, de les quals està a la pràctica molt allunyat”. Pot la crítica prescindir de l’estètica? Pot ésser l’estètica altra cosa sinó el punt on tots els contraris es troben, on es reclamem i es reconcilien a fi de poder expressar la realitat en tota la seva complexitat? Pot ésser altra cosa, l’estètica, sinó l’exactitud? La trobada feliç que fa indissociables forma i sentit? I encara ens podem demanar: quina és la funció de l’art? En té cap? Italo Calvino respon així: “La meva fe en el futur de la literatura consisteix a saber que hi ha coses que sols la literatura pot donar-nos”. I Roland Barthes ho rubrica dient que la literatura és la construcció d’un llenguatge que s’ha de desarticular per tal de fer parlar el text. Totes les obres d’art comparteixen, doncs, una característica enigmàtica: dir des de la pròpia diferència allò que no pot dir-se des de cap altra de les disciplines artístiques. Oferir estèticament (és a dir, a partir de la natura que els és pròpia) el seu particular mostrar i amagar. Si l’obra d’art mostra i amaga és perquè, al capdavall, reclama el dret d’ésser clàssica, això és: de prodigar-se oberta a tots els espectadors que en el futur la faran renéixer. Despullada de l’anècdota que la força a ésser, solament, passatgera. I ara podríem fer la pregunta de la qual es desprenen totes les altres: què fa que una cosa esdevingui art? Una resposta útil podria ésser aquesta: l’art comença quan una cosa deixa d’ésser cosa, quan es converteix en alguna cosa que no es deixa cosificar. Quan esdevé un potencial de recreacions, propiciat per mirades individualitzades. És per experiència particular que l’art regenera la societat? Pot esdevenir experiència sense la pulsió d’un impacte emotiu?

Encara tres qüestions a considerar, arran de l’estèril polèmica que ha aixecat l’exhibició al Macba de la insignificant obra Haute Coture 04 Transport, inclosa a l’exposició La bèstia i el sobirà : com és que tenim un entorn cultural tan mancat d’esperit? Una classe política tan cega? I una fauna periodística tan delerosa d’oferir espectacle?

L’audàcia de la ignorància ha portat algú a comparar l’obra esmentada amb l’art de Goya. Per quin plat de la balança es decantaria avui, l’artista, si fos viu? Cal no oblidar que, enmig de l’eufòria -de la ressaca- de l’època de la il·lustració, el pintor aragonès va tenir el coratge de dir: “El somni de la raó genera monstres”. Què diria avui en defensa de la llibertat? Que el somni de la llibertat genera infantilisme?