Carrer Blai, una marca sobreexplotada

BarcelonaHi ha un carrer al Poble-sec amb dues paraules gastades de tant que es fan servir: una és bodega i l'altra és Blai, el nom del mateix carrer. Encara que t’hi portin amb els ulls tapats, sabràs on ets només mirant els rètols dels bars i petits restaurants que omplen les dues voreres d’aquesta via que recorre el barri per darrere del Paral·lel. Es diuen Blai 9, Blai Every Day, Montaditos Tapas Blai 11, La Tasqueta de Blai, La Esquinita de Blai, Taberna Blai Tonight, L’Atelier de Blai... O bé: Bodega Saltó, Malamén Bendita Bodega, La Bodegueta del Poble-sec...

L’abús d’aquestes dues paraules expliquen la història de l’èxit, ara desbordat, d’una idea que va néixer fa uns 15 anys i que va donar una nova vida al carrer: la recuperació d’antigues bodegues per convertir-les en locals d’oci amb encant en què es podia fer un mos per un preu raonable i beure una copa de vi (o unes quantes) en un ambient alternatiu als bars musicals sorollosos i adotzenats dels anys vuitanta i noranta.

Un d’aquests locals pioners és la Bodega Saltó, situada a Blesa, el tram de carrer que canvia de nom. Som dijous a la nit, 4 de febrer. No fa realment fred en aquest hivern de canvi climàtic, però la temperatura no és del tot ideal per estar-se a l’aire lliure. O sigui que els de la Saltó tenen les taules de la terrassa recollides a l’entrada del local, davant de les bótes antigues que certifiquen l’autenticitat de l’establiment. Quan hi entres et rep l’olor de la fusta vella que transpira vi. Unes metres més endins, al que havia sigut la rebotiga d’una bodega on els veïns compraven vi a granel, és ple de clients que xerren, beuen i mengen. I a la barra hi ha el Sandro. Fa tres anys que hi treballa -després d’haver fet de cambrer en altres bars del carrer- i viu al barri. Un veterà que n’ha vist de tots colors i que vol entendre alhora veïns i restauradors en el conflicte que mantenen pel soroll.

Entendre les dues posicions

“Són comprensibles les queixes de molts veïns, encara que n'hi ha que no són gent tan raonable. És cert que el carrer és estret i que el soroll puja. Però normalment la clientela es limita a xerrar, aquí no hi ha discoteques”, reflexiona. La Saltó celebrarà els 14 anys al juny i va començar l’etapa actual quan l’amo de la bodega es jubilava: si ningú en prenia el relleu hauria tancat.

Diu el Sandro que els caps de setmana tenen una persona a la porta per renyar els clients que fan massa xivarri i evitar que s’enquistin les rotllanes de cagadubtes que han de decidir on continuen la nit o si se’n va cadascú a casa seva. “La gent ens entén i ens acaba fent cas, només cal una mica de paciència”, assegura en to conciliador.

A més de paciència té memòria. I explica que ha vist veïns tirant aigua i deixalles des de la finestra i fent coses que no creuríeu, com el dia que va caure un pot de pintura sobre la gent asseguda a les terrasses o el vespre que l’inquilí d’un pis del davant va treure una mànega i va ruixar els clients.

Passades les onze de la nit cada minut que passa hi ha menys gent al carrer. Res a veure amb una nit d’un divendres d’estiu. Però hi ha locals en què la llum és més forta, la música més alta i la clientela més abundant. I, a la terrassa, l’estufa. Si ets en un d’aquests establiments has entrat en el regne del “pintxo a un euro”. No ets a Lo Viejo de Sant Sebastià, tot i que n’han versionat la fórmula; ni en una zona de tapes d’una ciutat andalusa. Ets en una mena de terra de ningú en què s’ha caigut en la despersonalització de la qual fugien els pioners de les bodeguetes del carrer Blai.

Nova norma discutida

Sota pressió veïnal, l’Ajuntament ha aprovat l’“ordenació singular” que obligarà a recollir les terrasses una hora abans -a les onze entre setmana i a les dotze el caps de setmana.

Llegeix aquí com serà la nova ordenança per al carrer Blai

La decisió de l'equip d'Ada Colau ha estat molt mal rebuda als locals amb més trajectòria. “Feia temps que avisàvem que això es descontrolava. Abans érem gent que estimem el que fem i ara està ple de locals d’empresaris que ni tan sols hi són mai. I paguem justos per pecadors”. L’Eli Rojas s’acaba de treure la còfia 'hipster' que porta a la cuina. Ha esgarrapat una estona per parlar. Poca estona, perquè els plats del Lia d’en Vicius –onze anys al carrer Blai– depenen literalment de les seves mans i el local, petit i intimista, és ple.

Quan opina sobre la nova norma municipal no perd la calma, però tampoc dissimula: “No entenc per què aquest Ajuntament, que certament s’ha trobat amb un problema del qual no té la culpa, no és més sensible amb totes les parts. Ens fiquen a tots al mateix sac. Per què no vénen a veure com és la realitat?”

Ariadna Papió és veïna i clienta del Lia. I els dóna la raó: “Jo visc en un sisè pis i el soroll no em molesta, per a mi és una remor i prou. Sé que si visqués al principal ho veuria diferent. Però el problema és que hi ha massa locals i que molts no són el que voldríem. Aquesta mala competència matarà el que ha donat vida al carrer”.

A pocs metres, un restaurant amb les parets forrades d’ampolles de vi i plats de fins a 24 euros a la carta competeix amb un local d’una cadena de kebabs i un altre que s’anuncia com “la fàbrica de pintxos”. Tothom intenta explotar la marca 'carrer Blai' mentre encara sigui possible.