Blau d’Egipte: de l’art a la ciència forense
El blau d’Egipte va ser el primer pigment sintètic. Com que obtenir-lo requeria un procés complex, la seva preparació no es va poder esbrinar fins a finals del segle XIX. Fa més de 5.000 anys, els egipcis barrejaven sorra, carbonat de calci, malaquita -un mineral de coure- i sals de sodi, i ho mantenien tot unes quantes hores a temperatures d’entre 800 i 1.100 graus. El procediment era llarg i calia controlar bé les condicions. Però el resultat s’ho valia: el blau d’Egipte encara perdura avui en alguns objectes.
Amb la caiguda del l’Imperi Romà, l’any 476, el blau d’Egipte es va deixar de fabricar. Tot i així s’ha identificat en obres medievals, com ara un retaule del segle XI a l’església de Sant Pere de Terrassa. I també en alguns quadres de l’Edat Moderna, com un de Giovanni Batista Benvenutto. La hipòtesi és que no se’n va tornar a sintetitzar, però que en alguns llocs es devien trobar restes del pigment ja preparat i prou ben conservades per utilitzar-les. La idea es reforça perquè l’església terrassenca es va construir damunt del que antigament havia estat un assentament romà.
Ara el blau d’Egipte cobra vida més enllà de l’art. Les noves tècniques d’anàlisi han permès observar que quan es trenca el pigment es formen unes nanolàmines. I que aquestes, quan hi incideix cert tipus de llum, emeten radiacions d’infraroig similars a les de comandaments de televisió. Investigadors australians han descobert que aquesta radiació també permet descobrir empremtes digitals en superfícies brillants o decorades, on altres mètodes fallen. La pols de blau d’Egipte s’escampa i es prenen fotografies amb una llum blanca i un filtre sensible als raigs infraroigs. Aleshores apareixen marques que restaven invisibles.
Sens dubte, cinc mil anys després, el blau d’Egipte segueix deixant empremta.
