Boicot comercial: ja el tenim aquí

Per bé que hi ha molts àmbits en els quals es pot aplicar el concepte de boicot (polític, econòmic, legal, judicial…), en aquest article centrarem l’atenció en el més habitual, que és el comercial. Es pot definir de manera sintètica com l’elecció individual o col·lectiva de no comprar algun producte (bé o servei) per tal d’aconseguir determinats objectius, com ara castigar un proveïdor o forçar-lo a un canvi de comportament a base de perjudicar-lo econòmicament. Com? Deixant de comprar els seus productes i procurant que d’altres també ho facin.

En el context polític català dels darrers anys, l’animadversió cap a productes catalans fàcilment identificables (com ara els vins i els caves que es poden trobar en restaurants i supermercats) ha estat creixent. Darrerament també n’hi ha cap a empreses que elaboren productes intermedis, per bé que sembla que de menor intensitat que en productes de consum. L’animositat en contra de l’empresa catalana s’ha accelerat de manera clara després de l’1-O, quan la independència ha passat de ser una quimera a una possibilitat.

Estem instal·lats en època de boicot. N’és una mostra el canvi de seu social que han fet empreses “catalanes” cap a fora de Catalunya. Per bé que la majoria addueixen la seguretat jurídica, la protecció dels accionistes, dels treballadors, etc., i segur que es tracta d’un motiu vertader, no és ni l’argument únic (hi ha trasllats induïts per l’Estat, n’hi ha que responen a preferències personals de l’equip directiu...) ni és el més important. (Deixin-me dir de passada que, en contra dels alarmistes, la incidència econòmica real dels trasllats de seus és pràcticament nul·la, almenys mentre consisteixi en un canvi d’adreça postal i una oficina.) La raó dominant del trasllat és la por al boicot dels clients de la resta de l’Estat. I encara més, les empreses que es traslladen no només calculen el que poden perdre en el mercat espanyol, sinó també el que poden perdre a Catalunya, que és la terra que les va veure néixer. Quan la pèrdua a Espanya supera el que poden perdre a Catalunya, hi ha operació trasllat.

En la pràctica, l’abast real que pot tenir un boicot comercial sobre una empresa és relativament fàcil de calcular. Faci una multiplicació simple de tres variables: exposició al mercat boicotejador, probabilitat de boicot i substituïbilitat del seu producte. Doni valors en tant per 1. Per exemple, un 0,5 si el 50% de les seves vendes van a la resta de l’Estat. Multipliqui aquest valor per la probabilitat de boicot que se suposa que li faran els seus clients (0,2 si considera que només afectarà el 20% de les seves vendes en aquest mercat) i el resultat multipliqui’l per la probabilitat que el seu client trobi un proveïdor substitutiu (si embotella aigua mineral, el valor serà 1, si és Abertis, el valor serà 0). El resultat de l’operació estarà comprès entre 0 i 1, i per fer servir termes més habituals, multipliqui’l per 100 i tindrà el percentatge d’incidència del boicot sobre la seva empresa (vendes, marge, unitats..., el que hagi fet servir de referència).

Les experiències internacionals mostren que els boicots són temporals i centrats en productes que són fàcilment identificables quant a origen geogràfic. A Catalunya el cava n’és el paradigma, per bé que quan a Escòcia hi va haver el referèndum el 2014 ningú parlava de fer boicot al whisky. Però Espanya no és la Gran Bretanya. Ja veurem l’abast del boicot i el rastre que deixa aquest divorci existent entre Catalunya i Espanya. El que era un boicot tàcit és ara un boicot explícit. Allà on hi juguen les emocions es fa difícil anticipar les conseqüències.

Cal dir que les empreses que van prioritzar mercats exteriors no estan preocupades. Però, per exemple, CaixaBank i el Banc Sabadell, que van optar pel mercat espanyol, són en una tessitura complicada. Han perdut i perden una part del mercat pel fet de ser catalans, i corren el risc de perdre una part del mercat català per la decisió de marxar, encara que sigui simbòlicament. A més, a Espanya, la marca els delata: CaixaBank pot passar per valenciana, de les Illes o fins i tot gallega, però tothom sap el seu origen. El Sabadell, des d’Alacant, ho té més difícil. I, a Catalunya, almenys per ara, l’absència d’un tercer o d’un quart banc català d’una certa magnitud els ha salvat del buycot, aquell fenomen consistent a comprar a empreses o països que cal premiar per algun motiu o altre, com ara l’arrelament al país. Sigui quin sigui el final del Procés, els dos bancs hi surten perdent, allà i aquí. I la majoria d’empreses que han marxat, també.