La boira: el debat real de país

Els amics. Baixen pel tobogan de l’Eix Transversal des del seu Empordà biològic. Arriben i el sol ha eixugat amb les seves infinites mans la boira. Ponent està Imponent. La Terra Ferma es desferma. El Comtat d’Urgell és un país pantone vida. Ells obren els ulls com nens el dia de Reis. Uala! Uala! Uala! Uala al cub alimentari. És trist, però ni tan sols s’imaginaven que això fos real, que fos veritat, que existís, que existíssim. Hola, som aquí. Passeu, passeu.

Pocs tenen el paisatge de Ponent a la closca. Tothom, des de Barcelona a Pernambuco de dalt, té desades amb forrellat neurones fotogràfiques dels paisatges de l’Empordà, la Costa Brava, Daurada, o d’una arengada... Fotos. Imatges. Icones. Estereotips... Però l’skyline de l’occident de Catalunya no viu a la memòria col·lectiva dels catalans. I és com no existir, com no ser reals. Per això, quan els extraterrestres catalans aterren a l’oest al·lucinen per la injecció de terra en vena. Addicció. Aquí hi ha la droga. Qui n’ha begut en tindrà set tota la vida. Ei, no ho dic jo. Ho diuen els genètics, perfectes i idíl·lics empordanesos. Paraules posades al paisatge físic i espiritual: “És que aquí us estimeu lo vostre fins al fons, fins al final. És igual com sigui, el que us diguin. Ho estimeu. Sou encara tant de veritat!” Incondicionals fins a l’arrel. Insubornables. Absoluts. No surrender. Aquí no es dimiteix. Encara. Som un adverbi, encara. Un encara ho modifica tot: verbs, adjectius, adverbis, tota l’oració, tot. Un adverbi és un detonador, és dinamita. Una explosió. Un mai més. Cert, clar i breu. Ploren, sense llàgrimes, al paisatge de l’oest català, els empordanesos. M’ho diuen. Estan perdent l’Empordà. Estan perdent l’amor. I qui ho ha deixat ja no suporta el pas dels dies.

L’Empordà (i Girona) està sent El Gattopardo català. Aquesta decadència de construir-ho i fer-ho tot a la barcelonina manera. Aquesta substitució perquè hi visquin els de fora unes hores i es fotin els que hi viuen cada dia. Aquest deixar de ser perquè els altres et diguin com has de ser. Aquesta Barcelona que vomita ignorància, analfabetisme, des de la finestreta del 4x4 contaminant el país. L’ecologia per a la capital, les escombraries per al país. I un país no és una capital. Un país és una curiositat, un misteri, una intriga. Un país també és estimar l’altre. Un país és amor al que no és teu, al que no saps, al que desconeixes. I ara tu digue’m si és veritat el que m’han dit que vas explicant. Diu que tu també ho has provat. Digue’m que ho recordes. O quan ho deixes tot s’oblida? Resposta: per això existeix la boira.

La boira no és un fenomen meteorològic. No. La boira és un interrogant, una discussió, un debat, un diàleg. La boira són arguments per explicar el cel i la terra. La boira és la frontera per recordar que existeix un país de països. La boira és la prova que Catalunya no és només Barcelona, que encara és un país. Que existeixen persones, paisatges, paraules, sentiments. La boira és real, com la vida. Com el país. Sí, és una putada: emprenyadora, corcó, persistent... Perquè reclama la seva existència. Com el país. Malgrat tot. Malgrat la boira ens estimem la veritat: que és el que hi ha dins la boira. La boira és també el nosaltres. La boira és l’entrada a un país, a un regne, a un comtat. A la gènesi de Catalunya: la Catalunya comtal. L’origen, l’espermatozou, el puzle, el trencadís, la coca de recapte, el tot. Catalunya és Catalunyes: el Comtat d’Urgell, Barcelona, Empúries, el Pallars, Girona, Osona, la Cerdanya, la Ribagorça, Besalú, el Rosselló... Som això. I la boira, com aquesta pàtria de persones, sempre torna. Sempre hi és. Condensada, concentrada, comprimida, reduïda. Cel i terra. Aire i aigua. El que veus i no veus. La realitat i la ficció. Som això. La boira és la memòria del país: el que queda del record i de l’oblit. Som aquí per explicar-vos qui som. Som aquí perquè som el futur.