Un clàssic. Poca broma. Pocs clàssics es poden comptar dins el mostrari d’anuncis que tots tenim incrustats al subconscient. Hi ha anuncis que recordem perquè ens fan gràcia, perquè van ser escandalosos, perquè els vam veure moltes vegades, perquè ens agradava el que anunciaven, perquè són kitsch, perquè aquella o aquella altra cançó hi sonava. Els clàssics són una altra cosa, són clàssics perquè el pas del temps no els afecta, perquè no importa si ens agraden o no, perquè estan fora del judici dels crítics. Les bombolles de Freixenet no són un anunci, són un concepte, són una figura d’estil, quasi una llicència poètica.
“Mira, el Paul Newman”, vaig sentir que deia algú de casa. Crec que en aquell temps, a finals dels anys vuitanta, sabia tan sols d’orella que Paul Newman existia. I el veia a la tele, davant meu, atrevint-se amb unes paraules en català, brindant amb una copa llarga i fent-nos l’ullet en temps nadalencs. Diria que és aquest el primer record de les bombolles de Freixenet. Després va venir Christopher Reeve i Inés Sastre, Sharon Stone i Antonio Banderas, Andie MacDowell i Nacho Duato. Tot l’elenc de Belle Époque dirigits per Fernando Trueba, Anthony Quinn i el seu fill Lorenzo, Meg Ryan, Paz Vega, Penélope Cruz, Pilar López de Ayala. I retorn a les parelles: Pierce Brosnan i Nieves Álvarez, Demi Moore i Gabino Diego, Gwyneth Paltrow i Ángel Corella. I, atenció!, a les primeres edicions, Liza Minnelli, Gene Kelly, Shirley MacLaine, Raquel Welch... alternant-se, altre cop atenció!, amb Ana Obregón, Bárbara Rey i Norma Duval. I després Ricardo Darín, David Bisbal, l’equip de natació sincronitzada... La nòmina de bombolles és al·lucinant i també fascinant. Permet comprovar com pot ser de metamòrfic i d’opinable el glamur.
Qui sempre va tenir clara la seva predilecció pels assumptes glamurosos va ser, i tant que sí, el creador de les bombolles, el gran Leopoldo Pomés. Va ser ell mateix qui va dirigir uns quants dels espots i, si no els dirigia, els supervisava de prop. M’hauria agradat veure les converses entre Pomés i Martin Scorsese, el director de La clau reserva, el curtmetratge del 2007, la més rellevant variació que han viscut les bombolles al llarg de quatre dècades.
Freixenet