La paraula ben dita. Sonora. Directa. La paraula entenedora. La mirada profunda i lluminosa. La mirada expressiva que arriba a tots i cadascun dels que miren. Que riu per sota dels pèls blancs de la barba. Quim Lecina, mort diumenge als 77 anys, va ser sempre especial. Peculiar. Li agradava el treball en companyia. En bona companyia. La que va tenir en els seus inicis amb el Teatre Lliure. La que va trobar amb el Teatre Invisible de Moisès Maicas i Manel Guerrero. I la que després buscaria entre músics i poetes quan va decidir que sense música no li interessava el teatre o que el teatre no li interessava sense música. Com quan es va inventar aquell estimulant, emotiu i també dolorós El viatge (1996) sobre textos de l'escriptor, traductor i crític de jazz David H. Rosenthal i amb música de Clifford Brown, Miles Davis, Nat Adderley i Joe Zawinul. Un espectacle d’un home que se'n va. D’un malalt terminal. Un espectacle que reprendria el 2015 per desafiar a la parca que li picava l’ullet. O com quan ens va delectar amb El gran circ d’Erik Satie a partir de textos extrets de Memòries d’un amnèsic i Quaderns d’un mamífer. Un espectacle “d’una comicitat i ironia tals que semblaria que haurien servit de model posteriorment als grans Groucho Marx i Woody Allen”, deia ell.
Des de feia anys treballava al territori. Des del seu Rupià d'acollida. I treballava amb tot allò que l’apassionava sense preocupar-se per un difícil ressò més enllà de les seves contrades. Tant se val! Al capdavall, com escrivia Tarkovski, la finalitat de l’art consisteix “més aviat en preparar l’home per a la mort, commoure’l en la seva interioritat més profunda": "Un geni no es manifesta en la perfecció absoluta d’una obra, sinó en la fidelitat absoluta a si mateix, en la conseqüència davant el seu propi apassionament. Aquest apassionament personal condiciona no només la seva grandesa, sinó també el seu fracàs”. Que la música no pari. I bon viatge.