La bona persona i l’heroi solitari

REAPARICIONS. Hi ha atmosfera preelectoral i han reaparegut, amb gran ressò, Oriol Junqueras i Carles Puigdemont. Gairebé tres anys després de l’1 d’Octubre, l’independentisme en el poder continua pendent de dos hiperlideratges que, passi el que passi en les futures eleccions, no formaran part del Govern. Primera lliçó: la renovació no ha funcionat, i Soraya Sáenz de Santamaría feia bé de somriure quan anunciava que Espanya havia “decapitado el movimiento secesionista ”. Per descomptat que tant Junqueras com Puigdemont tenen tot el dret a participar en el debat polític, però això té una conseqüència inevitable, que és el continu retorn a les ferides mai cicatritzades, a un moment polític que ja no és vigent.

Junqueras va ser entrevistat a TV3 i la imatge que va oferir és la d’una persona marcada pel seu pas per la presó. Fidel a la seva tendència de no respondre res del que li pregunten, i amb to imperatiu, per demostrar que la repressió no l’ha estovat, Junqueras va gastar bona part del seu temps reivindicant el seu capteniment i la seva qualitat humana. És una persona emocional i era la seva primera entrevista televisiva després de tres anys; això pot ajudar a entendre l’autohomenatge, que malgrat tot va sonar estrany: poques vegades sentirem un personatge públic afirmant que és bona persona tants cops en tan poc temps. Em va agradar més quan va defensar la gestió de la Generalitat en la pandèmia; vaig pensar que Junqueras conserva una capacitat de transmetre convicció que no han heretat els seus successors. Una altra cosa que vaig valorar és el seu to conciliador amb Puigdemont. Però el veritable titular de l’entrevista va ser la seva rotunda negativa a pactar una majoria de govern amb el PSC.

RETRETS. I mentrestant, aprofitant el deslluït Sant Jordi d’estiu, Puigdemont ha presentat un detallat dietari de la seva presidència, del qual els mitjans han destacat les acusacions dirigides precisament contra Junqueras per la seva “deslleialtat”. No sé quin percentatge de veritat hi ha en el llibre, però el que em veig amb cor de dir és que, si tot el món independentista fa el mateix que Puigdemont, s’acosta una baralla en el fang que serà del tot menys agradable. Perquè pràcticament tots els implicats en els fets de l’octubre del 2017 tenen retrets a fer-se (i molts ja se’ls fan, però en privat), i han protagonitzat moments poc edificants. Puigdemont també. De fet, ell no es limita a carregar contra Junqueras i ERC. També acusa durament la CUP, els comuns i el seu propi partit. Puigdemont es presenta com un heroi solitari, que tira endavant sense poder comptar amb ningú. És revelador quan l’expresident del Barça Sandro Rosell li diu: “Arribarà un moment que et giraràs i al darrere no hi haurà ningú. T’hauran deixat sol”. I Puigdemont li respon: “En soc plenament conscient”.

CAMPANYA. La tesi del llibre de Puigdemont és, de fet, el seu manifest electoral: ell no és de cap partit, ell no respon davant de ningú, només es deu a l’ideal sobiranista. No hi ha tàctica, ni partits, ni aliances; i per descomptat no hi ha ideologia: només ell i la independència, dos valors segurs en un entorn ple d’enganys i traïdories. No dubto que aquesta mena de missatge engrescarà els seus seguidors, però si els dards de Puigdemont troben resposta, l’independentisme es pot tornar a embrancar en una d’aquelles baralles inacabables que el seu electorat suporta cada cop amb més desil·lusió. En aquest punt estic d’acord amb el que va afirmar no fa gaire Eduard Voltas: qui deixi de parlar del passat i es posi a fer propostes de futur tindrà mitges eleccions guanyades.