Els bons mestres

Els bons mestres sempre se’n surten, sempre hi posen tota la seva intel·ligència, enginy i passió. Durant la pandèmia ho han demostrat. Les crítiques que s’han fet a la gestió educativa de la pandèmia no són per a ells. De fet, el seu exemple fa més evident que les coses, globalment, s’haurien pogut abordar d’una altra manera, que hi havia alternatives. Tots coneixem casos dignes d’admiració. Però també hem de reconèixer que aquest crític final de curs en conjunt ens ha (els ha) deixat insatisfets. No és el que hauríem desitjat. A patir d’aquí, més que lamentar-nos i barallar-nos, cal mirar endavant. Cal mirar al setembre amb nova empenta i valentia: sense por de dir el que pensem, sense por de dir el que creiem que no s’ha fet bé i el que sí. És la manera d’avançar.

Arran dels resultats del batxillerat, amb més aprovats del normal, aquests dies es discuteix sobre la rellevància de les notes. I sobre quin model educatiu hi ha d’haver al darrere: si un de més clàssic i resultadista o un d’innovador i empoderador dels nois i noies. Soc dels que pensen que no hi ha un únic mètode vàlid, sinó que el que hi ha són precisament mestres vàlids. Segur que de casos reeixits en trobem tant en instituts i centres innovadors com en d’altres de tall més tradicional. La fórmula màgica no existeix, ni per ensenyar ni per avaluar. El que hi ha són bons mestres que no escatimen esforços ni dedicació. Quan això passa, la resposta dels alumnes està garantida.

Dit això, el fet que les notes (encara que algú no les consideri tan importants) hagin pujat de cop és un símptoma com a mínim estrany, una distorsió. Hauria estat més tranquil·litzador que s’hagués mantingut el mateix nivell. Tant de bo l’augment d’aprovats fos un indici que el llistó de coneixements o d’implicació dels alumnes ha pujat, però crec que honestament això és difícil de sostenir. Ho repeteixo: segur que hi ha hagut exemples lloables, però no sé si globalment podem donar-nos per satisfets.

Igual que parlem d’esforç, feina callada i entrega quan ens referim als bons mestres, també ho hem de fer amb els nois i noies. Els hem de poder demanar dedicació, temps, interès. Autoexigència. No posar-los les coses massa fàcils. Dir-los la veritat: s’hauran de passar la vida estudiant, aprenent, formant-se, pensant. En una societat del coneixement com la del segle XXI, la formació contínua formarà part de les seves vides. Per tant és millor que trobin la manera de passar-s’ho bé estudiant ja des d’ara. Poden estudiar en grup, online, amb projectes que responguin als seus interessos, llegint i escrivint, a través del cine i les sèries i la música, o memoritzant a la manera d’abans. Com vulguin. Però hi hauran de dedicar esforç, hi hauran de posar ganes. No sé si aquest cop els hem regalat una mica les notes, però sé segur que quan siguin adults ningú no els regalarà res.

Aquests dies, parlant amb bons mestres, tant joves com veterans, tant de l’escola pública com de la concertada, a la majoria els ha quedat un mal gust de boca. No pel que s’ha dit o deixat de dir als mitjans o a les xarxes socials: el debat públic és tan necessari com a vegades sorollós. Sinó pel que ells han fet (o els han deixat fer), pel que han viscut. Tot i el sobreesforç, haurien volgut poder veure en directe els seus alumnes, poder-los aconsellar, motivar i ajudar més. Estar al seu costat, presencialment. Alguns haurien volgut tenir-los a prop durant el juny i fins i tot el juliol. O començar abans al setembre. Sobretot pensant en els que tenen problemes d’aprenentatge o entorns familiars complicats, i que per tant han patit més els efectes de la pandèmia. Els que pensen així són mestres vocacionals, grans professionals, i n’hi ha molts, el que passa és que aquests darrers mesos la seva veu ha quedat tapada, silenciada, victimitzada, corporativitzada. Ells són l’esperança.