El bumerang del dèficit
La història de com el Govern, amb el permís de Madrid, va decidir no fer aflorar tot el dèficit durant els anys més durs de la crisi i de com Hisenda ho va aprofitar després per intervenir les finances catalanes
BarcelonaEren els primers mesos del 2011. Artur Mas acabava d’arribar al Palau de la Generalitat i Andreu Mas-Colell havia sigut nomenat conseller d’Economia. Ell era l’escollit per gestionar la misèria de la crisi. La nova administració, com acostuma a passar, va voler revisar els comptes que havia heretat de l’equip anterior. I quan ho va fer es va trobar una sorpresa: el dèficit de la Generalitat era més gran del que se sabia. Hi havia despeses que s’haurien hagut de computar com a dèficit, però que fins aleshores havien esquivat aquesta classificació. L’equip del departament havien de prendre una decisió. I finalment van decidir deixar les coses com estaven. No van fer aflorar aquell dèficit extra.
Som el 2018, ha plogut molt i els protagonistes ja accepten parlar-ne sense reserves. “La decisió que havíem de prendre era si fèiem com el Papandreu o no”, rememora Albert Carreras, aleshores secretari d’Economia i número dos de Mas-Colell. “I vam decidir que no”.
Què volia dir fer com el Papandreu? Iorgos Papandreu va ser elegit primer ministre de Grècia el 2009. El desembre d’aquell any va destapar el maquillatge que fins aleshores tenien els comptes públics del seu país, i va anunciar que el dèficit real de Grècia era del 12,7%, més del triple del que se sabia fins aleshores. La resta és coneguda: després de destapar el secret, Grècia va implosionar i va requerir diversos rescats. Aquell era el referent que tenien Mas-Colell i Carreras. “Fer com el Papandreu volia dir fer aflorar dèficit ocult per tot arreu”, explica Carreras. “Vam decidir que hi havia un nivell d’endeutament que no es podia posar a la taula culpabilitzant el govern anterior”, conclou.
Mas-Colell ho matisa una mica: “Hi va haver la decisió de no furgar. Es va fer una auditoria. Des d’Economia no vam afavorir que es fes. Els documents es van llegir, però vam decidir no fer sang. Teníem l’exemple de Grècia. Papandreu va voler fer sang [amb el govern anterior], però la sang va ser la seva. Als mercats no els expliquis qui ha sigut. El fet és que aflora una situació problemàtica. Per tant, ho vam examinar, vam veure què hi havia, però vam decidir que havíem d’assumir-ho i tirar endavant”. Els antics alts càrrecs de la Generalitat sostenen que aquesta decisió es va prendre d’acord amb el ministeri d’Hisenda. “Ens van dir: «Ui, tranquils! Amb el que tenim nosaltres amb l’AVE i les radials...»”, recorda Carreras. Efectivament, l’Estat feia exactament el mateix.
La duresa de les xifres
Repassant l’hemeroteca, l’única cosa que aquella auditoria va revelar va ser un dèficit del 4,2% l’any 2010, només quatre dècimes més que l’anunciat en un principi. En tot cas, era un dèficit molt alt: significava que la Generalitat no tenia un de cada tres euros que gastava.
Però resulta que la xifra, en realitat, era més gran. Quines eren les partides de dèficit que no es van voler fer aflorar? Bàsicament, de pagaments estructurats, és a dir, de les obres que es van adjudicar entre el 2003 i el 2009 però que el Govern va optar per pagar de forma diferida durant els anys posteriors. Van ser moltes obres: la Ciutat de la Justícia, sis autovies, cinc presons, dues dotzenes de jutjats i una trentena de comissaries dels Mossos d’Esquadra, aleshores en ple desplegament.
Totes van ser obres finançades amb mètodes com els peatges a l’ombra o els drets de superfície, sistemes enrevessats però que el tripartit va usar amb profusió per un motiu: no computaven com a dèficit. Aquest era el seu punt a favor. Però també tenien una contrapartida: en ajornar els pagaments, es lligava de mans i peus la capacitat del Govern per gastar durant les dècades posteriors. Així va ser com la Generalitat va acumular uns pagaments diferits que, avui, sumen la xifra d’11.383 milions d’euros, l’equivalent al 40% del que gasta la Generalitat en tot un any. (Trobareu més detalls a l’article adjunt.)
“Si demanaves els diners al banc per fer una obra sí que et comptava com a dèficit, però si ho feies a través d’un pagament estructurat, no!”, recorda una persona que seguia els comptes de la Generalitat en aquella època, i que demana no ser identificada. “Allò no era dèficit”, defensa Martí Carnicer, secretari general del departament d’Economia entre el 2003 i el 2010. Aquesta era la visió tolerant de la norma que fins aleshores imperava: “Es dissenyaven les operacions d’acord amb la normativa de dèficit -remarca-, i la normativa deia que si l’adjudicatari assumia riscos, l’obra no comptava com a dèficit”.
El cert, però, és que avui en dia alguna d’aquestes obres, com l’autovia Vic-Ripoll, ha sigut rescatada per la Generalitat perquè el contracte incloïa una clàusula de responsabilitat patrimonial (en cas de fallida, el Govern se n’havia de fer càrrec). Per tant, no és gaire clar quin risc real corrien les empreses concessionàries. Carnicer insisteix que “els comptes sempre estaven supervisats per l’IGAE [la intervenció general de l’Estat] i mai ens van fer cap retret”.
“Els països, els governs i els partits feien trampa, però tots pensaven que era un pecat venial”, diu Carreras. “Els pagaments que es feien anualment a les concessionàries apareixien als pressupostos però, a l’hora de comptar el dèficit, aquestes partides desapareixien”.
La crisi de Grècia ho va canviar tot. L’aflorament del dèficit grec va provocar que l’Eurostat, el supervisor dels comptes públics a Europa, endurís els criteris de comptabilitat. I es va transigir menys amb partides amb les quals abans es feia els ulls grossos, com ara els pagaments diferits. “Si et canvien les regles del joc a mitja partida, el tema és diferent”, diu Martí Carnicer.
Avui dia l’Eurostat és contundent: “La manera com es financin les obres és irrellevant: la despesa pública s’ha de comptabilitzar com a dèficit independentment de com es pagui”, diu un portaveu. Però les coses mai són perfectes: la realitat és que Espanya encara segueix fent equilibris perquè les pèrdues que genera l’AVE no computin com a dèficit, davant la passivitat de l’Eurostat. “Aquestes decisions segueixen estant polititzades”, opina Carreras.
Hisenda prem el botó
Arribats al 2011, i amb un enduriment de les normes ja sobre la taula, el nou equip econòmic va prendre la decisió conscient i pactada amb Hisenda de no mostrar el dèficit real, en considerar que el remei hauria sigut pitjor que la malaltia, tot i que algun alt càrrec de la Generalitat va demanar que es fes.
Hisenda va conservar aquesta informació durant anys. I la va fer reaparèixer quan més li va convenir.
Saltem a l’últim trimestre del 2015. Els partits explícitament independentistes havien aconseguit la majoria del Parlament per primer cop. El 9 de novembre van aprovar una declaració de sobirania que significava l’inici del camí cap a la suposada desconnexió. Immediatament després, el ministeri d’Hisenda va enviar una carta al departament en la qual se’ls reclamaven ajustos addicionals i immediats de 1.318 milions. El motiu? Suposadament, Hisenda havia descobert unes despeses per aquest import en contractes de pagament diferit dels quals la Generalitat “no havia informat”.
Mas-Colell va respondre que Hisenda sí que coneixia aquestes despeses, com a mínim des del 2013, quan apareixien en un informe enviat al ministeri. La xifra va créixer després fins als 1.536 milions.
La carta d’Hisenda no era una petició real perquè es fes un ajust. Quedava menys d’un mes per acabar l’any i era impossible fer-lo. En realitat, en denunciar per carta una suposada ocultació del dèficit s’iniciava el tràmit legal per poder fer la primera intervenció de les finances de la Generalitat, que va cristal·litzar el 20 de novembre d’aquell any, quan el ministeri va obligar el Govern català a informar de totes les seves despeses. Des de llavors, el procés d’intervenció financera ha anat en augment fins a la situació actual, en què les finances de la Generalitat estan completament en mans de l’Estat. I segurament, passi el que passi, ho estaran una llarga temporada.