Boques i nassos

De vegades ens miro. Hi voldria posar un pronom a aquest “ens miro”, com quan “te’m miro”, més que no pas “et miro” (perquè tu “ets”, però també “m’ets”). Se’ns miro? Doncs se’ns miro a tots, al tren, amb les mascaretes. Ja ens hi hem acostumat. Tant que, de vegades, quan arribem a casa no ens la traiem, perquè no hi parem esment. I al restaurant, quan el cambrer ens serveix, ens sentim culpables de no portar-la.

I passa una cosa, la que devia passar en l’època dels barrets. Era estrany anar pel carrer “amb el cap descobert”, per dir-ho a la folchitorresiana manera, perquè els menestrals portaven gorra, els benestants barret fort o tou i les senyores capell. Ara és estrany anar sense mascareta, per exemple si te l’has descuidada, perquè has sortit de matinada a llençar les escombraries. La mascareta! I et proves de tapar amb el coll alt i tornes a casa com un delinqüent, perquè has sortit només amb les claus a la mà i ara, si algú et veu, et malmirarà.

Amb els adolescents encara és pitjor, perquè sense voler han fet de la necessitat virtut. Tapar-se mitja cara, segons com, ja els va bé, per no ensenyar els bràquets i les ganyotes de menyspreu o d’avorriment. Per no ensenyar l’acne i les emocions. N’hi ha que ja estan còmodes amb la mascareta i no se la voldrien treure mai. Potser nosaltres, llavors, també hauríem volgut el mateix.

Albiro un dia, quan obrin els locals d’oci nocturn, que veurem estriptis amb mascareta. Serà un element eròtic més de la dansa, com el tanga. Si tapem la cara, la cara és cara de veure. Ahir vaig veure un senyor que passejava pel bosc amb gorra, ulleres de sol, mascareta, abric, guants. No se li veia ni un pam de pell. Era com l’home invisible. I vaig pensar que abans, cada dia, veia milers de boques i nassos. Em sembla recordar que mirava els llavis dels desconeguts quan em deien coses, però ja no ho puc dir del cert, perquè me n'he oblidat. No hem dit res, aquest any, de l’Home dels Nassos, perquè aquest any no ho podíem saber, si només en tenia un.