La borrasca i les lliçons no apreses
Ha passat el temporal, ha tornat a sortir el sol i les preocupacions d’alguns (de molts) tornen a concentrar-se a reconstruir allò que la borrasca Gloria ha destruït, i a fer-ho a temps per a la temporada turística, que ja es torna a ensumar. Res més que això. Seguim (segueixen) intentant veure la meteorologia en particular, i la naturalesa en general, com una espècie de rivals inoportuns que es manifesten capriciosament de tant en tant amb l’únic propòsit de complicar-nos l’existència. Per descomptat, d’acord amb aquesta manera de pensar (en direm pensar per dir-ne d’alguna manera) les administracions públiques tenen l’obligació de fer-se càrrec de la reparació de les destrosses i del seu cost, i molts semblen creure que els temporals són el fruit d’alguna negligència dels governants i/o dels funcionaris. És una visió del món que no està gaire lluny de l’irresponsable que, a pesar de tots els advertiments (i del que aconsella el mer sentit comú), se’n va a l’espigó a fer-se fotos amb les onades, o de la del valent del barranquisme que es despenja pel pas més estret i perillós desafiant la torrentada. Quan s’acaba produint la desaparició d’algun d’ells, només serveix perquè el PP es queixi (com ha fet a les Balears) que Pedro Sánchez ha visitat les zones devastades pel temporal en el mateix helicòpter que s’hauria de fer servir per cercar desapareguts: és a dir, una situació que, a més de tràgica, acaba resultant ridícula.
La majoria dels tumultuosos passejos marítims de les nostres localitats costaneres, així com les incomptables terrassetes (de bars, restaurants i xibius turístics de tota casta i condició), així com els també innumerables habitatges (de lloguer turístic, la majoria) construïts a primera línia de mar, van ser edificats en zones inundables. Els anys del pelotazo van consistir en això: els més avariciosos, grollers, maleducats i pocavergonyes dels nostres conciutadans (i també tots aquells que van voler venir de fora a invertir, ni que es tractés d’invertir el diner més brut possible) van tenir carta blanca per fer literalment el que els va venir de gust, sempre que s’enrecordessin de subornar les autoritats corresponents. Construcció i turisme en indrets de clima i paisatge privilegiats, que han quedat més destrossats a causa d’aquestes activitats econòmiques que després del pas de qualsevol borrasca. Se suposava que això era el progrés i la creació de riquesa. I ho era, però només per als espavilats abans esmentats. Molts d’altres s’hi van avenir a canvi que se’ls permetés recollir les miques. Això no és cap model productiu sinó un cant a l’especulació, la depredació dels recursos naturals, la curtor de mires i la cobdícia. Ara volen seguir reproduint el mateix comportament només perquè són incapaços d’imaginar cap altra sortida que no sigui aferrar-se amb més desesperació que mai a la mateixa mamella de sempre. No tan sols des del punt de vista ecològic: tampoc des de l’econòmic aquest comportament no té cap sentit ni ens du enlloc. No permetem que es perpetuï.
