Bòsnia, 25 anys de pau
La fi del darrer gran conflicte bèl·lic a Europa, el 14 de desembre de 1995, després dels acords de novembre a Dayton. Vint-i-cinc anys del final de les guerres als Balcans en una imatge: al darrere, drets amb cares llargues, els líders dels estats que no van saber parar la guerra; asseguts signant, malfiats, els tres mandataris que la van iniciar. Tristament els acords arriben provocats en comprovar el genocidi de Srebrenica.
Dayton són vint-i-cinc dies de negociació política. Davant la inoperància diplomàtica i militar d’Europa, el govern dels Estats Units reuneix les tres parts en conflicte, exigeix un acord per finalitzar els combats i una proposta político-administrativa. Tots són conscients que el conflicte ni és ètnic ni és religiós, però un milió de refugiats i la neteja ètnica són els esculls més difícils d’abordar.
Signen els qui han provocat l’odi i han gestionat el conflicte, confirmen conquestes de territori i neteja ètnica i es crea una divisió administrativa que crearà més burocràcia. Però s’acorda desenvolupar un tribunal internacional per als crims de guerra i un banc d’ADN per recuperar les víctimes de fosses comunes. Als acords, cap menció a la reparació, ni cap condemna a l’ús de la violència de gènere i a les violacions.
Ens preguntàvem, per què a Iugoslàvia? Un conflicte europeu, sense la reacció dels estats, massa preocupats en interessos nacionals, en el no alineament, en els blocs. Un estat federal que sabia conjuminar les idees de nacionalitat i ciutadania, on cada cop a les ciutats hi havia més matrimonis mixtos, on conceptes d’autogestió i socialisme havien pres una tercera via. No explicar el conflicte en tota la seva complexitat i matisos és una forma de perpetuar les injustícies i col·laborar en el relat dels que van promoure la guerra.
Per què Catalunya reacciona? El lideratge de l’alcalde Maragall en nom de les ciutats i regions d’Europa, l’activisme d’en Mendiluce que sacseja l’opinió pública, la demanda d’una treva olímpica quan Barcelona vivia la seva millor etapa, quan volia créixer en una Europa forta amb una societat civil organitzada, compromesa, activa, creen el magma per a un gran moviment de solidaritat i compromís amb Sarajevo i Bòsnia i Hercegovina, que encara avui és ben identificable.
Barcelona va crear un districte simbòlic, l’onzè, dedicat a Sarajevo, amb pressupost i administració propis, i al seu costat dotzenes de pobles i ciutats van fer un esforç en ajuda humanitària, en suport material però sobretot acollint uns 2.500 refugiats. La relació d’Igualada amb Travnic, de Mataró amb Mostar, de Sabadell amb Dobrinja, o la de Granollers, Girona, Mollerussa, l’Escala, Coma-ruga, Castellbisbal... una llista interminable.
Què vam aprendre? L’acollida de refugiats va trencar tòpics, ens va ajudar a entendre el conflicte, van néixer milers d’històries individuals properes i reconegudes. I que ens serveixen per entendre i explicar un drama humanitari, ara present arreu de la Mediterrània. Almir, Sanela, Sifa, Alma, Edin, Lana, Dravo, Dino, Bojan... Són noms de persones, amigues, que van néixer a Bòsnia i avui són ciutadans de Catalunya. Són també noms que ens haurien de servir per recordar les injustícies i les desigualtats que encara pateixen molts dels que moren avui al mar i als nostres carrers, i als quals no podem o no som capaços de posar-los noms.
Quin resultat va tenir Dayton? Una estructura política basada en la divisió ètnica que pesa fatalment sobre el present de Bòsnia. No hi ha guerra però sí una pau enverinada: corrupció, divisió política, tensió social, manca d’oportunitats, frustració per a la generació de joves post- Dayton. La solució, moltes solucions, passen per reformar el complex sistema polític i administratiu, i per una visió europea diferent sobre el país, que trenqui la incapacitat de donar-li l’oportunitat d’apropar-se, i de negociar un futur a la Unió Europea.
Sarajevo va resistir el setge, Bòsnia ha fet un camí difícil, però Europa no ha fet el pas per incorporar els Balcans. Vint-i-cinc anys després, és el moment de recordar-ho i de saldar un deute indefugible. Vàrem coincidir treballant a Bòsnia, coneixem la resiliència de la seva gent, les ganes de viure que transmetien contínuament, el paper de la cultura i la societat civil enmig d’un conflicte armat, i el desig de les noves generacions per construir el seu país i dirigir-lo a un futur millor. I Catalunya, Europa i la comunitat internacional els hauríem d’acompanyar.