Botes militars al desert
El fracàs d’alguna de les expedicions missioneres de Ramon Llull al nord d’Àfrica és deutor de la inoportunitat de l’empresa. Arribar a un país amb la voluntat de debatre i l’objectiu de convertir els seus habitants a una altra religió no era una feina exempta de problemes, un dels quals fou l’ambient de preguerra que es respirava a la plaça contra un país veïnat: no es pot fer proselitisme religiós ni polític en aquestes condicions, ja que és ben sabut que tota guerra contra un enemic extern implica una guerra civil prèvia per unificar objectius, ordenar-los segons un sol patró, destruir o ajornar diferències de matís: a la guerra hom hi va amb una sola bandera i un sol himne, la barbàrie organitzada no admet subratllats ni notes a peu de pàgina, rebutja els adjectius precisos i els tria en funció de la seva capacitat explosiva i la quantitat de metralla que poden expandir.
La qüestió catalana exemplifica aquests principis. A Madrid, quan el procés començava a preparar-se movent multituds, la qüestió catalana es veia, des de l’oposició al govern del PP, com una excrescència d’una Espanya mal governada. Els socialistes, els de Podem, tots plegats proclamaven la Gran Veritat: amb una altra mena de govern, no s’hauria arribat a aquella situació, i s’instava Mariano Rajoy a sortir de la seva torre d’ivori i amarar-se de realitat. Rajoy, que només treballa quan no queda més remei, no semblava que donés importància al curs de les coses, tant que el seu president d’honor -mira tu- es posava nerviós fins al punt d’actuar com a banderiller, primer, i com a picador després -en aquesta maldestra metàfora taurina, el toro, és clar, és el president Rajoy.
Sigui com sigui, Madrid semblava un nus d’escorpins: tot eren retrets, tothom tenia la solució -oh, el federalisme, us en recordeu?-, alguns fins i tot miraven els catalans amb simpatia i deien entendre en part la seva actitud -el seu neguit-. Per què Mariano Rajoy, es preguntaven, era incapaç de dialogar? I hom endevinava, en aquesta invocació al diàleg, un aire de picaresca xarlatana: als catalans, pensaven alguns, els agomboles amb una tassa de xocolata calenta; i els ofegarem en afalacs: Salvador Espriu fou un gran escriptor i Barcelona és port de mar. Són bons de conformar, només cal fer-los un poc de cas i guanyar-los per la butxaca: els prometrem quatre duros més i -bons són ells, amb la pela!- menjaran a la nostra mà amb la gratitud del gos a qui has salvat la vida.
Coneixem prou bé l’evolució d’aquest escenari. Rajoy es va posar en marxa quan la situació havia madurat en tant que gran tema electoral. S’erigeix en salvador d’Espanya, no tan cabdill com Aznar però més murri, i pot llançar les seves proclames amb acompanyament de les trompetes de l’Apocalipsi. Salvar Espanya és una consigna que agita els dimonis més bulliciosos de les grutes de la Història, desperta els components més tòxics del que hom fa passar per patriotisme i fa ploure vots del cel.
Així, s’ha arribat a aquest punt en què pots ser patriota a la manera del PP o no seràs patriota de cap manera. El PP és un expert a parar aquests paranys: recordeu com va dur al seu carril els socialistes amb motiu de la llei de partits. Ara Rajoy, que pareixia distret, submergit en una perplexitat còsmica, té a la mà la taula de pesos i mesures, i ja s’ha començat a veure com tothom enarbora la seva mateixa bandera i s’escridassa amb els mateixos alarits -siguem justos i consignem que el posicionament de Podem no respon a aquesta subordinació.
Centrals sindicals, grans patronals, magnífiques institucions de l’Estat, societat civil, poderosos mèdia... La guerra civil prèvia a la guerra de veritat s’ha resolt en poc temps, empesa per l’envestida dels esdeveniments a Catalunya. La gesticulació més sobreactuada, a l’alçada del peripatètic Doroteo Martí, ha estat sens dubte la de Pedro Sánchez, tot i que el seu llenguatge altisonant encara ha estat superat pel d’altres -cop d’estat, etc.
A Catalunya, per contra, la guerra a la libanesa ni ha acabat ni té l’aire de caminar cap a la pau. Toni Catany i Baltasar Porcel feren per a Destino alguns reportatges memorables sobre la Guerra dels Sis Dies. Un fotografia del llucmajorer: una vista del desert ple de botes militars abandonades pels soldats egipcis. Creien, en la seva desesperació i la seva imperícia, que correrien més i millor sense botes. Per què tenim la impressió que en qualsevol moment començarem a veure botes abandonades per on sia que es lliura la batalla?
