Bou, molt més que una bèstia
BarcelonaA la temporada 2012/13, la dels 100 punts amb Tito Vilanova com a entrenador, el Barça va guanyar 32 dels 38 partits d'aquella Lliga, un 84%. Tot un rècord, que igualava el del Reial Madrid de la campanya anterior. Però va ser un any. Toni Bou ha guanyat a Sokolov (Txèquia) el seu vint-i-dosè títol de campió del mon, l'onzè que rubrica en l'especialitat del trial natural, tants com ja té sota sostre: vint-i-dos.
Des que l'any 2007 el corredor de Montesa Honda va obtenir el seu primer títol mundial ('indoor'), el pilot català ha fet el doblet cada temporada, i ja fa tota una dècada que guanya els dos campionats més importants d'aquest esport, amb la màxima eficàcia possible en la relació entre victòries i curses disputades.
Guanyar un mundial, del que sigui, és tota una gesta. I Bou ho fa de dos en dos. Vol dir ser el millor de tota la humanitat en una modalitat concreta. I ser el millor de tot el món, encara que sigui jugant a bitlles, te molt mèrit perquè a un èxit d'aquesta dimensió només s'hi arriba a còpia d'esforç, de passió i, sobretot, de molts sacrificis. I de professionalitat. El resultat, els èxits, les copes ens diuen que de professionalitat en té, com a mínim, més que tots els altres que puguin quedar darrere seu a qualsevol classificació.
El pilot de Montesa és una mena d'asceta. Per preparar-se millor, per guanyar fons físic, per treballar en altura, fa temps que viu a Andorra. Deveu pensar que potser per fer-hi "l'escapada", com deia l'eslògan del Principat de fa uns anys; sobretot des del punt de vista fiscal, com han triat tants altres esportistes. Però no. Ho ha fet perquè a aquestes muntanyes pot entrenar-se amb la moto amb una llibertat com no té a Catalunya, on els motoristes que deixen l'asfalt són perseguits de manera implacable, pel control de l'accés motoritzat al medi rural que hi continua havent, fins i tot per als esportistes d'elit.
Bou viu a Andorra, com Maverick Viñales, gairebé com un monjo. També hi ha altres pilots que han triat aquest indret, però que no porten una vida tan dràstica com ells. Només pensen a entrenar-se al màxim, a preparar-se bé físicament i a alimentar-se de forma òptima. Són professionals determinats per un objectiu, que viuen aïllats de tot el que no sigui la seva dèria.
Les estadístiques ens diuen que aquest any el de Piera ha guanyat set de les nou curses que s'han fet en set països (dues d'elles, amb doble jornada). El Toni no ha baixat del podi en les 70 proves del mundial que ha disputat des del 8 de juliol del 2012. Tot plegat fa que ja acumuli 96 victòries en 194 curses, amb 140 podis en total.
I si parlem de trial en pista coberta, de les 75 curses que el de Montesa porta des que va fer el primer X-Trial (com es coneix ara oficialment el trial 'indoor') del Mundial, a Tolosa el 2005 amb només 18 anys i 96 dies, n'ha guanyat 52, un 69,3%, i ha pujat al podi en 64, un 85,3%.
El pilot català ha guanyat totes les cures del campionat des del gener de l'any passat, a la cursa de Sheffield, i fins i tot a vegades sense deixar escapar ni un sol peu de penalització. Brutal.
Jordi Tarrés va ser un monstre. Dimecres va fer 30 anys del primer dels set títols mundials de trial natural que va sumar. Dougie Lampkin va elevar el llistó, després. Però el cas de Bou és com la suma de tots dos. Òbviament, no hi ha cap altre esportista del motor amb tants títols com ell. I costaria molt trobar cap altre esportista, de la modalitat que sigui, amb un palmarès tan impressionant, que fa més d'una dècada que encadena un títol darrere l'altre.
Tot sovint es parla de Rafa Nadal, de Fernando Alonso o d'Alberto Contador com alguns dels màxims exponents internacionals de l'esport espanyol. I ho són. Tres esportistes magnífics que continuen gaudint d'un crèdit i, sobretot, d'una repercussió, que alguns semblen negar-li al Toni.
És clar que Bou és un ionqui de la victòria que ens ha inoculat l'addició per l'èxit. Els seus títols ja no ens fan efecte, de tant com ens hi hem acostumat. I això no és just. No estem preparats per assumir aquesta dosi d'eficàcia. Diumenge vinent després de l'última cursa del certamen, a Arco di Trento (Itàlia), hi haurà festa grossa. Però qui menys es passarà en la celebració serà el flamant campió; sap que no pot fer-ho perquè cal pensar en el pròxim títol mundial: el vint-i-tresè!
