Brexit: excepció o tendència?
La Gran Bretanya surt de la UE com si no hagués passat res. És cert que el Brexit portava més de quatre anys arrossegant-se, de manera que, a l’hora de la veritat, la notícia ja estava amortitzada. I el pes del covid és tan gran que tot es relativitza. Els britànics se’n van sense soroll. I els europeistes de guàrdia fins i tot gosen dir que Europa en sortirà reforçada. Tanmateix, per primera vegada un estat abandona per voluntat pròpia el projecte europeu. I és la Gran Bretanya, una de les tres principals potències de la Unió, a la qual es va incorporar l’any 1973.
Des del primer dia la Gran Bretanya va ser un soci singular. La insularitat imprimeix caràcter i als britànics, convençuts del seu paper central en la història moderna encara que estiguin de baixada, no els agrada confondre’s amb els altres. Sempre han mantingut una certa ambivalència identitària: un peu a Europa, l’altre al costat dels EUA, que veuen com una emanació seva. El seu compromís amb la UE ha anat acompanyat de grans reserves a l’hora de cedir sobirania: conservant la moneda pròpia, rebutjant entrar a l’espai Schengen i acompanyant les veus dissidents dels petits països atlàntics que es malfien de l’Europa del Sud.
Han marxat. Qui hi sortirà perdent? El tabú de la sortida s’ha trencat. La ruptura arriba quan els excessos de la globalització i la rotunda resposta dels estats a la pandèmia, tancant els ciutadans a casa per decret llei, han plantejat la qüestió del retorn a les sobiranies nacionals. Excepció o tendència? ¿Miratge o indici d’una nova fase en la governança mundial? Johnson no dubta: “El destí d’aquest gran país torna a estar fermament a les nostres mans”. El problema per a la Gran Bretanya és que el Brexit s’ha construït sobre una gran fractura política, ideològica i territorial. ¿L’orgull serà suficient per cohesionar una etapa sorgida d’un moment de debilitat? En qualsevol cas, Europa perd una gran potència econòmica, diplomàtica, militar i cultural just quan la pugna per l’hegemonia entre els EUA i la Xina li posa un plus d’exigència si no es vol perdre en la intranscendència.