Materni... què? Maternitats

Amb motiu del dia de la mare, aquest diari va reflexionar sobre el fenomen de la maternitat. M’hi sumo, no perquè vulgui fer un especial èmfasi en aquest dia d’invent comercial, sinó perquè tant si es tenen fills com si no, és un moment clau en la vida de moltes dones.

La maternitat fa deu anys que m’acompanya, no només com a experiència personal, sinó també perquè fa deu anys que la vaig començar a mirar des de l’antropologia. I l’antropologia m’ha ensenyat que per parlar d’alguna cosa primer cal descriure allò de què parlem i posar-ho en el seu context.

Així doncs, què és això de la maternitat? La maternitat és moltes coses i a la vegada no és res, perquè depèn del context social, cultural, de raça i de classe a partir del qual es defineix. I el que sabem és que hi ha moltes maneres de definir i experimentar la maternitat. Hi ha mares que han tingut fills, hi ha mares que no els han arribat a tenir, hi ha dones que han tingut fills però que no són mares... Per tant, no podem parlar de maternitat, sinó en tot cas, de maternitats, perquè les maternitats són diverses i cal posar-les en context.

La sociòloga Orna Donath va escriure un llibre sobre les mares penedides. Una de les dones a qui va entrevistar va dir que ella no es penedia d’haver tingut fills, sinó d’haver estat significada socialment com a mare. En una xerrada sobre maternitats al CCCB Brigitte Vasallo va explicar que quan ella anava pel carrer amb el seu fill la gent se sorprenia que fos mare. Aleshores li preguntaven: “Tu ets mare?” I ella responia: “No. No soc mare, però aquest és el meu fill”.

I és que ser significada i reconeguda socialment com a mare comporta certes limitacions. Per exemple, una mare que deixi els seus fills a casa per fer una cervesa –sola o amb qui vulgui– pot ser que arribi al bar i el seu veí –amb tota la bona intenció del món– li pregunti: “I els nens? On els tens?” I que ella hagi d’explicar que estan amb els avis, que estan amb la cangur, que estan amb el pare o que estan sols a casa mentre ella ha sortit a esbargir-se una mica –això últim no ho diria mai una “bona mare”!

O pot passar que quan una dona està embarassada tingui por de dir-ho a la feina, perquè sap que ja no serà considerada com la bona treballadora que podrà estar en total disponibilitat per a les obligacions laborals. El fet és que ningú li preguntarà qui cuidarà el nadó, ja que tothom donarà per fet que serà ella. Però potser té una parella que té total disponibilitat i voluntat per assumir les cures del nadó. Però això és igual, perquè una dona mare és pensada socialment com gairebé l'única responsable de la criança dels seus fills. I encara hi ha molta sorpresa i invisibilització quan són els homes qui assumeixen la responsabilitat principal de cura dels fills. Molts ens expliquen que no són inclosos en els grups de WhatsApp de les mares de l’escola perquè, tot i que 'maternen' –és a dir, fan les tasques de cura–, no són 'mares'.

Per tant, la maternitat no és només l’experiència de les mares –i jo hi afegiria “i dels pares”, però això serà per a un altre dia–, sinó una construcció social que ens diu com hem de fer de mares les dones. Segons si fem allò que s’ha de fer o no, serem considerades “bones mares” o no.

És per això que algunes mares neguen que són mares, tot i que tenen fills. Per reivindicar que cada dona pot ser mare com ella vulgui i que per tant és ella –i les seves circumstàncies– qui pot negociar com viure la seva maternitat.

Ser mare és una relació entre una dona i els seus fills. En Joan Bestard, un antropòleg especialitzat en antropologia del parentiu, ens explica que “tots els fills en el fons són adoptats”, perquè encara que un nadó neixi d’una dona cal que aquests dos éssers humans estableixin una relació. Moltes mares que fan ús de les xarxes socials escriuen durant el postpart: “A poc a poc ens anem coneixent”, fent referència a la relació que lentament estableixen amb el seu nadó. Per tant, es mostra públicament que aquesta relació es va construint en el dia a dia.

Una dona amb fills és reconeguda automàticament com a mare –és a dir, que té una relació amb els seus fills–, i quan sigui al seu poble o al seu barri se li demanarà per la seva descendència quan vagi a fer una cervesa. Però la mateixa dona, caminant sola pel carrer, fora del seu context social, no serà reconeguda ni com a mare ni com l'última responsable dels seus fills.

Però ella sí que sap que ho és, i tindrà un esglai quan miri el rellotge i s’adoni que són les 4.25 de la tarda, i que tornarà a arribar tard per recollir els seus fills a l’escola.