Sigues un home, i cuida!
En un sopar amb els meus veïns, el meu fill petit s’estava barallant amb la seva germana per seure al costat del seu amic. El pare de l’amic li va dir al meu fill: “Sigues un home, i cuida la teva germana. Deixa-la seure a ella”. Era així de senzill: calia vincular la construcció de la masculinitat amb el fet de cuidar. La vida m’ha regalat homes cuidadors. Primer el meu pare, cuidant la meva mare malalta d’esclerosi múltiple durant vint anys, i després el pare de la meva filla i el meu fill, cuidant-los mentre jo treballava i estudiava. Però no se m’havia acudit que un “home de veritat” havia de ser un home cuidador.
Les nenes aprenen molt ràpid que han de cuidar. Per Nadal, els catàlegs de joguines associen els jocs simbòlics de les cures a les nenes, i els jocs de moviment i rodes als nens. Els nens a qui no agrada el futbol o que volen fer dansa s’ho continuen passant malament a les escoles. Les mostres d’afecte, la comprensió, l’empatia construeixen la feminitat, mentre que la força, el vigor i la valentia continuen dominant la masculinitat.
L’antropòloga Diana Marre plantejava fa poc que les cures han estat definides des d’aquelles tasques considerades tradicionalment femenines. Es cuida els fills i filles, es cuida la casa –assumint les tasques domèstiques–, però que els homes estiguin pendents de posar gasolina al cotxe, no es considera una tasca associada a les cures. ¿Es reconeixen aquelles tasques de cura que realitzen els homes? Són també tasques de cura? O són complements de la domesticitat?
I ara he obert la capsa de Pandora, perquè en un moment social en què els feminismes –diversos i múltiples– ocupen els carrers –almenys un dia a l’any– reivindicant tot el que queda per fer –començant pel dret de les dones a no morir assassinades i a no tenir por de caminar soles de nit–, parlar de les discriminacions que pateixen els homes valents i de veritat que cuiden, sembla més aviat superflu.
Però no ho és.
Els homes que cuiden els seus fills i filles o els seus pares i mares pateixen discriminacions laborals i invisibilitzacions socials. Molts d’ells han d’aprendre a cuidar, perquè de petits no en van aprendre jugant a nines, o no van veure els seus pares –homes– estendre la roba, fer el dinar o netejar el lavabo. Molts homes joves han après a fer els treballs reproductius i de cures a través de les seves parelles dones, però són elles les que continuen tenint els sabers, la càrrega mental i la visió panoràmica global. Les parelles de gais i lesbianes constantment són preguntades “Però qui fa de mare i de pare?”, és a dir, qui dels dos desenvolupa el rol més afectuós i cuidador –rol de mare– i qui el rol més distant i autoritari –rol de pare.
Però la transformació social cap a la igualtat va cap a construir, valorar i reconèixer, que els homes valents, els homes de veritat, cuiden, cedeixen i ploren. I cap a construir societats basades en les cures, la solidaritat i la reciprocitat.
