La burocràcia que castiga els ciutadans
BarcelonaAquest dilluns publiquem un conjunt de denúncies a la Generalitat per un error en la gestió de la renda garantida que ha deixat sense prestació desenes de ciutadans que hi tenien dret, alguns dels quals viuen al carrer. Aquest diumenge publicàvem que Hisenda no tornarà l’IRPF a les mares que van reclamar abans de la sentència del Suprem del 2018 a favor que les prestacions per maternitat estiguin exemptes d’aquest impost. En el millor dels casos, s’ha d’atribuir aquestes injustícies a la ineficàcia d’una nefasta burocràcia; en el pitjor dels casos, a mala intenció i pitjor interpretació de la legalitat i de la idea de servei públic.
En el cas de l’afer de la renda garantida, la conselleria de Treball va enviar les cartes de requeriment de documentació als sol·licitants fora de termini, i per tant no va donar temps als afectats de fer la petició dins els terminis fixats. No són casos aïllats. El departament s’excusa en la mala coordinació amb Correus, en el fet que l’administració catalana estava intervinguda i sota control de l’article 155 i en la quantitat ingent de sol·licituds: es van atendre més de 152.000 persones. Reconeixen l’errada, asseguren que ara ja no passa i diuen que estan disposats a rectificar tots els casos. D’acord. Però la qüestió és que s’ha perjudicat greument persones i famílies que han hagut de sobreviure en situacions de greu precarietat. El mal ja està fet. Cal recordar que la renda garantida té uns requisits molt estrictes i està concebuda només per superar moments econòmics límit. No és cap bicoca. Pot ser una prestació completa (569 euros al mes) o complementària.
Pel que fa a l’exempció d’IRPF per a les prestacions de maternitat, resulta realment inexplicable que les dones pioneres en la reclamació n’hagin quedat marginades. No cobraran la devolució perquè els seus casos, diu Hisenda, no es poden reobrir. Les respostes negatives arriben amb comptagotes enmig d’una situació de manca d’informació. Queden encara molts expedients sense resoldre. Fins i tot entre les que hi tenen dret, moltes no han cobrat: el govern espanyol es va comprometre a retornar els diners abans de l’abril, però no ha sigut així. Un col·lectiu que tampoc ha cobrat és el de les funcionàries que cotitzen a través de mútues, no de la Seguretat Social. En conjunt, en aquest cas hi ha tanta ineficàcia burocràtica com arbitrarietat manifesta.
Som davant de dos exemples, un de l’administració catalana i un de l’espanyola, de mal funcionament i de legalitat interpretada contra els ciutadans. La suma d’aquestes dues males pràctiques resulta letal i és a l’arrel de la desafecció de la ciutadania per la política i, per tant, de l’auge dels populismes. El mal servei i l’arbitrarietat no fan sinó debilitar la democràcia i donen ales als que voldrien reduir al mínim el sector públic o als que busquen subterfugis per no pagar impostos. Quan una administració escombra cap a casa, confonent la seva obligació de servei amb una autodefensa endogàmica, està fent-se un trist favor, està tirant-se pedres a la pròpia teulada. Està afeblint-se.