Burquinis a Catalunya?

i Marc Murtra
23/10/2016
3 min

La creadora del burquini afirma que va dissenyar aquest vestit de bany que només mostra part de la cara, les mans i els peus perquè dones musulmanes “tinguin la llibertat” d’anar a la platja o jugar a voleibol. Per a un occidental urbanita, això pot resultar sorprenent, ja que una dona hauria de poder anar a la platja vestida sense burquini.

El burquini, recordem-ho, no és necessàriament una forma més d’anar a la platja, com ho pot ser el banyador, el biquini, el topless o el nudisme. Darrere aquestes últimes modalitats sempre hi ha una decisió de la dona en llibertat. El burquini, per contra, és una vestimenta carregada de significat, i producte d’una arquitectura religioso-normativa que en general relega la dona a un rol explícitament subordinat a l’home i que a l’Aràbia Saudita no permet a les dones conduir, a l’Iran no els permet anar a estadis esportius, o a l’actual Afganistan, viatjar sense marit o pare. El burquini, a més, va lligat a la sospita que de facto moltes dones són implícitament forçades a fer-lo servir, ja que pertanyen a entorns socials on la voluntat de la dona és sotmesa a la voluntat de marit, germà o pare.

Per tant, s’obre la pregunta sobre si un país de ciutadans lliures hauria de regular l’ús del burquini per combatre una ideologia explícitament masclista i la seva imposició, o si, per contra, hauria d’abstenir-se de fer-ho per respecte a les dones que fan servir el burquini pel motiu que sigui.

La resposta no és clara i l’embolic és gran. Tant és així que a França, el país que va instaurar els drets de l’home el 1793 (els drets de la dona van haver d’esperar més d’un segle), Nicolas Sarkozy va anunciar la seva candidatura a les presidencials franceses amb la promesa de prohibir els burquinis a tot França si és elegit, i va prometre que ho farà en nom de la majoria silenciosa. Poc després, un tribunal francès anul·lava la prohibició d’utilitzar burquinis a les platges de Canes. La controvèrsia i l’embolic han crescut amb força a gran part d’Europa.

Què hauríem de fer a Catalunya? Permetre el lliure ús del burquini o regular-lo?

A Sobre la llibertat, el pare del liberalisme filosòfic, John Stuart Mill, analitza quins han de ser els límits del que la societat pot imposar a l’individu, i diu: “En general, l’individu no ha de donar explicacions sobre les seves accions, sempre que les seves accions no afectin els interessos de ningú més”. Afegia, però, que “una persona no té la llibertat de renunciar a la seva llibertat”. És sobre aquestes bases que hem construït les normes de convivència que permeten que milions de persones diferents convisquin de forma lliure i més o menys harmoniosa a Europa. És sobre aquesta base que hauríem de decidir què fer.

Si una dona vol vestir el burquini a la platja, ho ha de poder fer sense donar explicacions, ja que no afecta els drets d’un tercer i, per tant, en aquest cas ha de primar la llibertat individual. No s’ha de prohibir una vestimenta sota el pretext del que creiem que representa aquesta vestimenta, ja que se’n poden fer altres interpretacions. Tampoc hem de prohibir el burquini perquè tenim la sospita genèrica que hi ha una coacció o un sotmetiment voluntari inacceptable.

De fet, hi ha moltes vestimentes que no regulem tot i que existeixen associacions lògiques i sospites equivalents. No prohibim que la gent vesteixi com a zombis, lannisters o skinheads. Perquè en una societat oberta, als skinheads se’l persegueix quan actuen violentament, no quan vesteixen amb jaquetes bomber o perquè ens desagraden.

Si una dona vol posar-se un burquini ha de tenir llibertat per fer-ho. Ara, si existeix la sospita raonable, específica i articulada en fets que hi ha dones que fan servir el burquini sota coacció o que han renunciat a la seva llibertat, aquesta sospita ha de ser investigada i, si es confirma, ha de ser perseguida sense contemplacions i en nom dels mateixos principis que defensen el dret a fer servir el burquini. Aquesta persecució en contra d’una coacció hauria d’arribar fins al final.

Perquè la nostra lluita no ha de ser contra els símbols, sinó contra la violència, la coacció i la intimidació tribal, racista o arbitrària. No ha de basar-se en sospites i associacions lògiques, ha de basar-se en fets i actes. Com van fer les democràcies al segle XX en la seva lluita contra el feixisme, el nazisme i el comunisme. És una lluita antiga i alhora recent, que ve de lluny i que haurà de durar mentre hi hagi persones que vulguin imposar les seves tesis amb violència o no acceptin que totes les persones han de ser iguals davant de la llei.

stats