Per si queda algun despistat: ‘Cachitos de hierro y cromo’

Un any més, Cachitos de hierro y cromo serà el refugi més intel·ligent per a tots aquells que eviten sortir la nit de Cap d’Any. Per si sou dels que sí que us aventuràveu a la jungla de festes amb preus desfermats i barres lliures dubtoses i enguany us heu resignat a quedar-vos a casa, aquest programa amb nom de vers de Kiko Veneno pot ser un bon consol. No el descobrirem pas ara, però sí que aquest 2020 és un bon any per afegir-hi un nou suport entusiasta.

De programes batedora n’hi ha molts, muntats amb més o menys gràcia. TVE ha sabut treure molt de profit del seu arxiu i suma una llarga llista de formats que, en el fons, tots es basen en obtenir les imatges més pintoresques d’èpoques passades. Suposo que el mecanisme psicològic passa per riure’s d’aquells pantalons de campana mentre lluïm un septe al nas que serà la riota dels que ens mirin d’aquí vint anys, i així anar fent. Ara bé, cap d’aquests espais té la màgia del Cachitos.

Primer, perquè la política editorial està molt clara: venim aquí a fotre’ns d’aquelles músiques, i d’aquells vestits, i d’aquells moviments de càmera, però des de l’amor absolut a la música, els vestits i els moviments de càmera. Ningú ha de donar explicacions pels seus plaers culpables. I és només des d’aquesta sensibilitat que es pot muntar un programa on passes de Rocío Durcal a Tino Casal en tres passos amb una fluïdesa lubrífica.

Però el veritable tòtem del programa són els subtítols que subratllen irònicament les imatges i que permeten comentar el programa al menjador de casa i a Twitter. Són absolutament genials. Confessaré un secret íntim: m’agrada imaginar -tot i que sé que no és veritat- que RTVE paga tota una nòmina a un treballador l’únic objectiu del qual és fer aquesta única feina a l’any. M’imagino el subjecte vagant dotze mesos amb aire distret i una llibreta pels passadissos de la casa, buscant jocs de paraules, referències pop i dards dolçament enverinats. (El segon secret íntim, esclar, és que m’agradaria ser per un any aquest home errabund que destil·la perles iròniques amb lentitud monacal).

Ara que TV3 enfila els 40 anys, ¿no hi ha ningú que s’atreveixi a treure-li veritable suc a l’arxiu de la casa? El perfil de Twitter que repesca clips antics és molt recomanable, però els intents de dur això a la pantalla no han funcionat perquè necessitaven una mica més d’ànima i caràcter.

A l’espera que això arribi, ens encomanarem un any més a sant Lazarov i sintonitzarem La 2 per complir el ritual.