La caiguda del preu del petroli
Entenc que la gent estigui confosa. Durant anys els economistes ens han dit que els augments dels preus del petroli eren terribles per a les nostres economies (i les nostres butxaques), i ara que el preu ha caigut més d’un 50% en els darrers sis mesos, ens diuen que això també és dolent! En què quedem?
Clarament, un preu del petroli més alt encareix l’energia, i això fa que, un cop passats per la benzinera a omplir el dipòsit del cotxe, ens quedin menys diners per gastar en altres béns i serveis.
A més de tenir una demanda més baixa, les empreses que produeixen aquests béns i serveis han de fer front a uns costos energètics superiors i tot plegat fa que els seus beneficis es redueixin i es vegin obligades a acomiadar treballadors o fins i tot a tancar. L’augment del preu del barril, doncs, fa caure el PIB i l’ocupació i, per tant, pot causar una crisi econòmica als països no productors de petroli, com és el cas de Catalunya.
Per contra, els països productors de petroli veuen com les seves empreses extractores de cru obtenen més beneficis, els seus governs recapten més recursos i, en general, tenen molts més diners per gastar. És a dir, els augments de preus del cru beneficien els països productors i perjudiquen els compradors. Això és el que va passar el 1974, quan l’OPEP va reduir la producció per fer que el preu del barril passés de 25 dòlars a 50. També és el que va passar l’any 1979, quan la revolució de l’aiatol·là Khomeini a l’Iran va fer que el barril arribés als 110 dòlars, i el 2008, quan l’extraordinària demanda de la Xina va fer que el preu passés de 70 a 140 dòlars en pocs mesos. En tots tres casos, els augments del preu del cru van anar seguits d’una crisi econòmica als països compradors i d’un augment de la riquesa dels venedors de petroli.
La lògica elemental indica que si l’augment del preu del petroli beneficia els productors i perjudica els usuaris, una caiguda del preu del cru com la viscuda els darrers mesos ha de tenir l’efecte contrari. És a dir, ha de beneficiar els usuaris i perjudicar els productors, no? Doncs no! Ara resulta que hi ha economistes d’aquells que els agrada anunciar catàstrofes que ens diuen que una reducció dràstica del preu del cru també és dolenta per als països compradors perquè crea “deflació” (la deflació és una caiguda de l’IPC, la mitjana de tots els preus de l’economia). I la deflació és dolenta per dues raons. Primer perquè, quan els consumidors veuen que els preus baixen, possiblement pensen que ho seguiran fent i que és millor posposar algunes compres. I esclar, si la gent no compra perquè està esperant que els preus baixin més, les empreses no venen i es veuen obligades a acomiadar treballadors o a tancar. La deflació, doncs, causa una crisi econòmica.
La segona raó per la qual una deflació pot ser dolenta és que augmenta el cost de pagar els deutes. Com? Doncs imagineu un propietari de bar que té una hipoteca de 100.000 euros. Si guanya un euro per cada cafè, ha de vendre 100.000 cafès per saldar la hipoteca. Si el preu del cafè baixa a 90 cèntims, ell ha de vendre 110.000 cafès per saldar-la. És a dir, si els preus baixen un 10%, ell ha de treballar un 10% més per pagar la mateixa hipoteca! Això fa que hi hagi molta gent que no pot pagar els seus deutes i fan fallida, cosa que afecta els bancs i, de retruc, la resta de l’economia.
Resumint, segons els catastrofistes quan cau el preu del petroli hi ha deflació, i això provoca crisi econòmica i impagaments i fallides generalitzades.
Aquest argument és interessant però té un petit problema: és fals! Per veure l’error hem de recordar que l’IPC és la mitjana de tots els preus de l’economia. Si aquesta mitjana caigués perquè tots els preus de l’economia baixen, aleshores els catastrofistes podrien tenir raó. Però la mitjana també pot caure si tots els preus de l’economia romanen iguals i el preu dels combustibles baixa molt. De fet, aquesta és precisament la situació que estem vivint a Catalunya. Les darreres dades demostren que la mitjana de TOTS els preus a Catalunya (l’IPC) ha caigut un 1% el darrer any... però l’IPC sense l’energia s’ha mantingut constant! És a dir, deixant de banda el petroli, la resta de preus de l’economia catalana són més o menys els mateixos que els de fa un any.
Això vol dir que com que els preus dels cafès, els escamarlans, la roba o les neveres no baixen, ningú no té incentius a posposar les compres d’aquests productes. És més, com que els venedors de cafès, escamarlans, roba o neveres no veuen caure els seus ingressos, el valor real del seu deute no canvia. I, per tant, cap dels dos suposats costos de la deflació és cert quan l’únic preu que baixa és el del petroli, tal com passa a Catalunya.
Per contra, el que sí que és cert és que el fet que el petroli sigui més barat fa que tots plegats hàgim de gastar menys en energia, cosa que allibera diners per gastar en altres béns i serveis. Això alimenta la demanda d’altres productes i, per tant, genera més activitat econòmica (i no pas menys!) a Catalunya. La davallada del preu del petroli que hem viscut els darrers mesos, doncs, és molt bona per a nosaltres i la nostra economia. Punt final!
Naturalment que no es pot dir el mateix dels països productors de petroli, com són ara l’Aràbia Saudita, Rússia, Veneçuela, Qatar, Noruega o els Estats Units: les seves empreses productores generen molts menys ingressos i els seus estats recapten molts menys impostos. Per a països amb sectors públics altament dependents de les vendes de carburants, com Rússia o Veneçuela, un preu del petroli per sota de 50 dòlars com tenim ara pot fins i tot significar la incapacitat d’afrontar les despeses públiques i la insolvència de l’estat.
Conclusió: deixant de banda les possibles conseqüències geopolítiques als països productors (i ningú no pot descartar una nova bogeria militar d’un Vladímir Putin acorralat per una crisi econòmica gegantina), els ciutadans dels països importadors hem de celebrar, amb alegria i sense ambigüitats, la caiguda del preu del petroli.
