Com era el món que va donar a llum les avantguardes
El CaixaForum exposa 162 obres del fons de l’IVAM, un collage de peces de Duchamp i Picabia a Chaplin
BarcelonaUna espiral que gira i gira i genera l’efecte òptic i hipnòtic de profunditat. Aquest va ser un dels invents de Marcel Duchamp que jugava amb les possibilitats de l’art cinètic. L’artista no volia que els seus Discos òptics (1935) acabessin exposats en un museu, sinó que havien de tenir una relació directa amb la gent, havien de ser col·locats sobre els plats d’un tocadiscos casolà, de manera que els venia a granel: 12 discos a doble cara, 15 francs. Aquesta és una de les obres que es poden veure a l’exposició Les avantguardes històriques 1914-1945. Construint nous mons, des d’avui fins al 15 de setembre al CaixaForum de Barcelona. Es tracta de la primera vegada que l’IVAM (l’Institut Valencià d’Art Modern), que enguany celebra el trentè aniversari, aterra a Barcelona i ho fa de la mà de la Fundació Bancària La Caixa, que ja ha exposat en tres seus la mostra i encara l’exposarà tres vegades més.
A cada nou destí, l’exposició s’ha modificat. A Barcelona arriba gairebé amb la meitat de peces, però són igualment la inestimable xifra de 162 obres, que estan atapeïdes en un recorregut breu i intens. Els noms propis que esquitxen el recorregut són reclams indubtables per al gran públic, perquè són les primeres figures de l’escena creativa de principis del segle XX: Francis Picabia, El Lissitzky, Man Ray, Paul Klee, Joan Miró, André Breton, Juan Gris, László Moholy-Nagy i Joaquim Torres-García, entre altres noms selectes però menys populars. Però la voluntat dels comissaris va ser anar més enllà de la primera lectura: “No volíem fer una exposició d’ismes, encara que òbviament hi siguin [cubisme, dadaisme, surrealisme, futurisme, constructivisme...]”, sinó explicar “com era la societat europea i mundial de l’època”, diu Josep Salvador, comissari i responsable de la col·lecció de l’IVAM: “Va ser una època molt complexa, amb dues guerres mundials i una revolució, la soviètica, que va obrir una nova manera d’habitar el món”. El context polític de l’URSS, de fet, és un dels més ben reflectits a la mostra, ja que la col·lecció de disseny gràfic i cartells de l’IVAM és molt rica.
La història s’accelera
Les avantguardes històriques 1914-1945 vol retratar l’adveniment de la modernitat: les transformacions socials, els descobriments científics, els canvis filosòfics i les manifestacions culturals de la primera meitat de segle. Són uns anys en què “el cotxe de la història s’accelera”, diu Salvador, i els artistes de diferents disciplines col·laboren entre ells i viatgen per plaer o perquè s’han d’exiliar: “El món és dinàmic i obert, i apareixen noves formes artístiques”. Per exemple, el disseny industrial, que ha de servir per fer més fàcil la vida a la gent corrent (s’exposen invents com la cafetera Oroley, la torradora, la tetera, la liquadora... procedents de la Col·lecció Alfaro Hofmann). També és l’època en què s’expandeix l’art de carrer i apareixen els anuncis als comerços. I el cinema es converteix en un mitjà de masses.
El fragment de l’escalinata d’El cuirassat Potemkin (1925) dona la benvinguda a l’espectador. Aquesta pel·lícula va marcar una època per la seva càrrega ideològica i alhora perquè mostrava un interès experimental en el muntatge. Els artistes plàstics també generaven noves narratives a partir de peces i fragments, com mostren els assemblages de Kurt Schwitters i les fotografies de detalls de carrers d’Horacio Coppola. “L’art ja no és el que es fa a l’acadèmia, sinó que és una expressió de la nostra existència”, diu Salvador. L’important deixa de ser la tècnica i ho és l’expressió existencial a través de les obres. “Alhora els artistes reclamen una visió més activa de l’espectador: l’obra d’art no ho explica tot”, afegeix. De fet, seguint aquesta màxima, la mostra també es pot veure com un collage d’idees i peces que l’espectador ha de reconstruir per completar i entendre el conjunt.
Canvis en la vida quotidiana
La veu de Hitler llegint La meva lluita el 3 d’octubre del 1940, que es pot escoltar en una ràdio d’època en què les emissores estaven convenientment capades, serveix per abordar els canvis en la vida quotidiana i l’art com a eina de transformació social. L’impacte de la Bauhaus i el funcionalisme industrial tenen presència en la mostra, però sobretot el cartellisme publicitari i polític, amb especial menció als cartells de Josep Renau i de Vladímir Maiakovski, i la col·lecció de fotomuntatges de la Guerra Civil de John Heartfield, on hi ha uns voltors amb el lema “No passaran”. També hi ha la pel·lícula Temps moderns de Chaplin, sobre les condicions de la classe obrera, al costat de la Picadora de palla de Picabia.
La mostra també desgrana com van canviar els discursos expressius a través de les fotografies d’objectes de Man Ray, de les portades de revistes d’El Lissitzky o de Juan Gris, dels ready-made de Duchamp, peces com les Quinze variacions sobre un mateix tema de Max Bill o el llibre Hi havia una petita garsa de Joan Miró (1928). Finalment passa de la política a l’estètica i dedica un àmbit al món oníric, vinculant-ho a l’inconscient Freudià, on hi ha peces de Sonia Delaunay, André Breton, Torres-García, Adolph Gottlieb, L es tres gràcies de Bart van der Leck i escultures de Julio González. I es tanca amb una panoràmica de formes orgàniques i geomètriques: des de Paul Klee i Max Ernst passant per una escultura de metacrilat de Moholy-Nagy fins a una foto de Català Pic i una escultura d’Alexander Calder.