Ens cal temps
ACCELERACIÓ. “Necessitem temps”, deia Carlos Cruz la setmana passada al Parlament de Catalunya quan va recollir el premi Constructors de Pau que li ha atorgat l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP). “Temps per entendre’ns, temps per empatitzar, temps per adonar-nos que el temps és el que importa menys”. I ho deia pausadament però carregat de força. Carlos Cruz és el fundador de l’associació Cauce Ciudadano, que treballa amb bandes juvenils en barris marcats per la criminalitat i el narcotràfic a Mèxic. En un país on “el sistema opera però no funciona”, matisa, i la clava. En un país immers en una guerra civil no declarada on cada dia moren més de 85 persones, 40.000 consten com a desaparegudes, i els joves i les dones són les principals víctimes d’aquest estat absent.
“La guerra i la violència es fan en pocs segons”, sentencia el Carlos. Els segons que dura una explosió o un atac furtiu amb arma blanca. Els poc més de mil segons que sumen els 17 minuts eterns de l’atac a una mesquita de Nova Zelanda. Retransmissió en directe de la violència d’extrema dreta. Exhibició viral de l’odi a escala planetària. Facebook va retirar un milió i mig de vídeos de l’atemptat que circulaven per la xarxa hores després de la massacre.
La ràdio, com a mitjà, va trigar 38 anys a arribar als 50 milions d’usuaris. Twitter ho va aconseguir en nou mesos. En l’acceleració del temps i la globalització de l’espai, la immediatesa i l’anonimat de les xarxes socials van viralitzar l’exhibició de violència d’un australià supremacista anomenat Brenton Tarrant. El determinisme dels algoritmes l’escampava entre aquells usuaris més proclius a reaccionar-hi i a compartir-la.
RISC. La violència pot durar només uns segons, però l’odi es cova amb temps. Vivim en societats amb aversió al risc i a la inseguretat però atrapades per aquesta atracció gairebé estètica de les imatges impactants. La banalització del terror, presentada com si fos una ficció, un joc irreal de supervivència. I consumirem aquestes imatges a través dels mateixos dispositius on després mirarem una sèrie de televisió o llegirem un llibre i on debatrem o compartirem en grup. “Que comenci la festa”, diu Tarrant quan entra al cotxe, parlant directament a la càmera. Parlant a l’espectador.
PAU. Entre tots ens han canviat la idea de seguretat. No ha estat immediat. Ha calgut temps. Gairebé dues dècades de parlar-nos d’amenaces globals que cada cop se’ns han fet més pròximes. De retallades de llibertat en pro d’una vigilància que s’ofereix com a protecció però que, en realitat, moltes vegades es converteix en control. Aquesta seguretat ens ha portat noves vulnerabilitats. La narrativa opera però no funciona.
Necessitem temps. Temps per adaptar-nos. Per entendre que la immediatesa és el que importa menys. No hi haurà seguretat sense justícia, sense empatia, sense alternatives, sense pedagogia, sense espais aïllats de lògiques i sorolls mediàtics, sense trencar cercles de violència. El temps petit (els segons necessaris per buidar el carregador d’un fusell) és el que li cal a la violència -explica Carlos Cruz-. Per la pau, per canviar totes aquestes inèrcies, cal “el temps gran”, el que es cova lentament. I, com diuen a Cauce Ciudadano, “la construcció de la pau és l’acte més revolucionari que es pot fer ara mateix”.
