Califòrnia o el secret de la prosperitat
Els països són rics i pròspers perquè inverteixen en educació i recerca, no pas a la inversa. Aquest aforisme queda evidenciat a Califòrnia, on les universitats, la recerca científica i la innovació se situen al cor de la raó de ser de l’estat americà.
No per conegut és menys important remarcar-ho. Califòrnia disposa d’un sistema universitari i de recerca científica de primera divisió mundial. L’economia californiana, malgrat símptomes de crisi recents, està en la novena posició mundial. L’any 2012 se situava com a quart estat dels Estats Units en el rànquing de l’economia del coneixement, i millorava així tres posicions respecte al 2010. Així mateix, l’any 2011 sis campus de la University of California més la Stanford University estaven classificats entre les 10 millors universitats de recerca dels EUA. I tot plegat amb una font de recursos de grans magnituds: tan sols els campus de la University of California disposen de més de 5.400 milions de dòlars de pressupost anual, que representa aproximadament una ràtio de 26.000 dòlars per estudiant. Res a veure amb la nostra migrada inversió en universitats.
El sistema universitari públic està ben planificat i estratificat des de l’aprovació del Master Plan for Higher Education l’any 1960. Per tant, és un sistema ideat fa 54 anys a llarg termini, malgrat periòdiques revisions i actualitzacions. Les tres universitats públiques tenen missions distintes i alhora complementàries: la University of California (UC) és la universitat de recerca amb competència per impartir cursos de doctorat en els seus diversos campus; la California State University (CSU) està centrada en la formació de grau i màster; i els California Community Colleges (CCC) ofereixen formació acadèmica i professional amb programes de dos anys. Una arquitectura senzilla però alhora sòlida, atenent les diverses missions de l’educació superior. A aquesta estructura cal afegir-hi les universitats privades, algunes d’elles de referència mundial (Stanford, CalTech). En aquest context, és interessant remarcar que l’estat no compta amb un ministeri d’Educació Superior o d’Universitats; a més, la regulació legislativa del sistema és lleugera i se centra bàsicament en el retiment de comptes a posteriori.
Pel que fa a la University of California (UC), i malgrat constituir una sola institució, s’estructura en 10 campus amb una àmplia capacitat autònoma. De fet, podem afirmar que, malgrat formar part d’una única institució, els campus de la UC (Berkeley, UCLA, Irvine, etc.) disposen clarament de més autonomia acadèmica i de gestió que les universitats públiques catalanes, formalment autònomes però inserides en un context d’hiperregulació i excessiva homogeneïtat a Espanya.
Un aspecte crucial en el sistema californià (i en general a tots els Estats Units) és el de la importància clau de la selecció del professorat i en el model de tenure track. Assegurar un bon sistema de reclutament i selecció del professorat constitueix el pilar bàsic de tot el sistema acadèmic, allò que permet consolidar institucions d’excel·lència.
També cal destacar que la funció de transferència de coneixements a la societat i al món empresarial és percebut com una activitat nuclear de les institucions universitàries. S’estima, com a dada significativa, que per cada dòlar invertit a la UC l’impacte generat en l’economia general és de 13,80 dòlars. En aquesta línia, cal posar de relleu el ric ecosistema d’institucions i de mecanismes que alimenten la innovació. De fet, a principis del 2013 el governador Brown va promulgar la Iniciativa de Desenvolupament Econòmic, que pretén ajudar a crear un sistema més flexible i més competitiu per al desenvolupament econòmic de Califòrnia.
Un darrer apunt: com en altres aspectes de l’economia i la política pública nord-americana, els conceptes públic i privat poden causar certa confusió si els analitzem des de la realitat europea. Per exemple, les taxes de matriculació a les universitats públiques són realment molt altes i, malgrat la varietat de beques, ajuts i préstecs, impliquen una aposta personal i familiar de gran abast. La mateixa UC ingressa uns 2.500 milions de dòlars en taxes de matrícula. Per descomptat, la crisi també ha arribat als campus universitaris: en els darrers anys s’ha produït un decreixement de les aportacions públiques de l’estat, que en part s’han vist compensades per un creixement dels preus de la matrícula als estudiants. Com deia un professor de CalTech, finalment la recepta sembla òbvia i ben senzilla: bons professors i bons estudiants configuren una universitat d’excel·lència.
