02/01/2021

Una cambra fosca que ens revela

Aquest Nadal es dona el fet increïble que els llibres més venuts són també molt bons llibres. Normalment, és un motiu de depressió mirar aquest rànquing al Llegim. Des de fa un mes, però, l’excel·lent novel·la de Francesc Serés La casa de foc i l’incisiu assaig de Jordi Amat El fill del xofer ens permeten creure que potser el covid, en algun sentit, sí que ens fa millors. I per arrodonir la festa lectora, s’hi manté viva després de 55 setmanes la modèlica aproximació a la història del llibre d’Irene Vallejo El infinito en un junco. Dedicar part del temps que ens regala el confinament a llegir-los ens farà a tots, segur, més savis que rics. I ens convé.

M’aturo avui en el llibre d’Amat, una immersió en la complexitat del passat recent que és impossible llegir -i escriure- sense sentir que el que et fa més lúcid alhora t’embruteix. Deu ser el preu que cal pagar per rebobinar la història des dels bastidors del poder. La biografia de l’ogre Quintà és només la cambra fosca on es revelen les misèries, i les baixes passions, del que ens venien com a èpica i ideals. Hi ha llibres que aspiren a fixar el relat de la història en l’imaginari col·lectiu. Solen ser obres de ficció, perquè l’emoció conforma els records molt millor que les dades. Ho està fent Patria amb ETA. Ho va fer Gironella amb la Guerra Civil. I Amat, que ho sap, ho vol fer sense deixar de ser historiador, i opta pel gènere del psychothriller.

Cargando
No hay anuncios

El fill del xofer ens obliga a reavaluar, als que ja tenim una edat, la nostra vivència del pujolisme. I ens enfronta a una amarga veritat: en una democràcia precària no es pot assolir l’hegemonia sense vendre populisme. L’hegemonia no és només fruit del carisma que et pot donar haver patit tortures sota un dictador, sinó de saber explotar les passions dels governats i, atiant-les, deixar en l’ombra la pròpia passió pel poder. I és en aquesta zona tenebrosa que un psicòpata es pot convertir en el cap despòtic del projecte mediàtic més transcendental per “fer país”.

Després de llegir Amat, costa molt oposar el pujolisme a la cort de Madrid. Es fa difícil no veure’l com una part d’aquell tot. La sensació que el rei avui emèrit -i tots els poders de l’Estat que li feien costat- va protegir el líder nacionalista perquè també li feia, en part, de virrei, deixa un regust amarg als que sempre han volgut creure en una història de bons i dolents. Alfons Quintà, com a monstre que s’alimentava d’aquell règim, projecta una ombra massa allargada perquè ens en puguem desentendre. I, tanmateix, tan equivocat seria no assumir aquesta foscor com menystenir la part de llum que conté. Aquella manifestació del 1984 en suport a Pujol, la del “Jo, Pujol”, la que Pujol va aprofitar per assegurar que, a partir de llavors, només ell i els seus, i no pas Madrid, podien parlar d’ètica, és un episodi molt trist. Però Pujol era i és també el dels Fets del Palau. Ser conscients de les llums i les ombres, sense esquivar que en formem part, és imprescindible per no repetir les parts més negres del nostre passat.