Inés Campillo: “Em fa ràbia que es digui que si demanes una excedència per criar estàs alienada”
Entrevista a Inés Campillo, experta en relacions de gènere, sociologia de la família, cures i polítiques de conciliació de la vida laboral i familiar
BarcelonaInés Campillo investiga en àrees que estan en el centre dels debats socials del moment i de la legislatura que comença: les relacions de gènere, la sociologia de la família, les cures, les polítiques de conciliació de la vida laboral i familiar i els estats del benestar. Doctora per la Complutense, és professora de la Universitat a Distància de Madrid i ha fet estades en diverses universitats europees. Va participar en el cicle Feminisme: els límits d’un projecte comú que l’Escola Europea d’Humanitats va organitzar al maig al Palau Macaya.
L’escriptora Silvia Nanclares va reivindicar al Palau Macaya que el currículum de la interdependència ens defineixi tant com el currículum dels nostres assoliments.
Sí: es tracta de trencar amb la divisió clàssica entre espai privat, reservat a les dones, i espai públic. Les dones ens hem incorporat al segon però mantenim les formes que hi hem trobat, que són les d’un espai masculinitzat en què sembla que no es pot parlar del treball reproductiu i de les martingales que aquest treball ens obliga a fer per arribar a tot. Els homes joves que estan implicats en aquestes tasques també contribueixen a la ficció del treballador deslligat que cada matí arriba a la feina fresc com una rosa. La Silvia fantasiejava amb la idea que els portals de transparència incloguin informació sobre com els representants polítics gestionen les cures que els afecten, què fan amb els seus fills i amb els seus dependents més grans. No es tracta de fer públic tot el privat, sinó que l’espai públic sigui més porós a la vida i a tot el que fa possible que aquest espai públic existeixi. D’aquesta manera potser es prendrien més seriosament altres qüestions i reivindicacions.
Hi ha hagut prou debat sobre la reforma dels permisos parentals?
Em sorprèn que n’hi hagi hagut tan poc. Perquè els permisos iguals i intransferibles -ampliar el patern per igualar-lo al matern- no eren una demanda del moviment feminista en els últims anys. Tampoc de les dones. Són una demanda que sorgeix d’un cert feminisme acadèmic, que ha sabut fer lobi amb els partits polítics i ha aconseguit moltíssima repercussió. Sona molt bé, qui pot estar-hi en contra? Jo hi vaig signar a favor fa tres anys. Però vaig dir que cal ampliar la mirada perquè hi ha moltes dones que estan tenint fills sense dret a permís, i dones soles.
Quina era la reclamació, doncs?
Hi ha una demanda social d’ampliació del permís de maternitat des de fa molt de temps. En aquest assumpte crec que hi ha hagut un menyspreu del que moltes dones volen, de les seves experiències viscudes; és aquesta idea que elles, com una part del moviment obrer va pensar dels obrers, estan alienades. I ni tan sols hi ha proves que aquests permisos hagin de tenir les conseqüències que es diu que tindran. D’una banda, perquè la mesura sorgeix en un desert de polítiques familiars i no pot acabar amb tot el que promet en matèria de discriminació laboral, etcètera. I d’altra banda perquè no hi ha cap país que els tingui i, per tant, no en coneixem els efectes. La igualtat no s’ha d’entendre com a simetria, sinó que s’ha de tenir en compte una perspectiva de cicle vital, i que en un període pot estar més present la mare i en un altre, el pare. Hem de matisar i ser cautelosos. Els països nòrdics tenen models diferents que indiquen que els contextos en polítiques públiques són molt importants. Pensar que hi ha una política pública que ens donarà la resposta a tot em sembla una mica simple.
Els discursos sobre la maternitat, o sobre les maternitats, estan creixent.
Així és. I de vegades des del feminisme s’ha parlat de les cures i de les criances sense encarnar-les en termes de gènere, sense parlar de maternitat. En aquest camp, dins del moviment hi ha diferències. Em sembla contradictori voler posar la vida al centre i valoritzar les cures al mateix temps que s’invisibilitza la maternitat, que és en certa manera el que passa amb l’enfocament que es promou amb els permisos iguals i intransferibles. No vull ser essencialista, però la maternitat es viu de manera diferent que la paternitat. Per factors fisiològics, per factors socioeconòmics, per les formes ambivalents en què s’experimenta i perquè no sempre tenim al costat un company: cada vegada hi ha més famílies monomarentals o de dues lesbianes. I, com deia, que això no es tingui clar és una cosa preocupant perquè té conseqüències en les polítiques públiques.
Quins efectes té això a Espanya?
No tenim gaires polítiques familiars, hi ha una taxa de pobresa infantil alta i les famílies monomarentals són especialment susceptibles de ser pobres. I, no obstant això, la prioritat ha sigut ampliar el permís patern. Però també està passant a la Unió Europea: la directiva de conciliació també incorpora aquest canvi, aquest enfocament que posa l’èmfasi en els homes, i no n’estem parlant. L’objectiu és lloable, però quan en molts països les polítiques de protecció a la maternitat encara són molt precàries, posar el focus en la paternitat em sembla regressiu en termes de distribució dels recursos. La directiva europea de maternitat ha envellit molt: encara identifica maternitat amb baixa mèdica i està en les 14 setmanes. Hi va haver un intent de reformar-la i ampliar setmanes, però va quedar en res. No hi va haver acord entre els actors socials, l’empresariat i els sindicats europeus, ni tampoc a la Comissió, en part perquè ha quallat la idea que si protegim la maternitat estem aprofundint en la discriminació de la dona en el mercat de treball.
I no és així?
No necessàriament. No es poden seguir brandant les mateixes amenaces o els mateixos fantasmes dels anys 70 i 80. I, a pesar d’això, segueix sent fort un feminisme que ve de la segona onada i que parla com si no hi hagués hagut canvis en la societat, en el context social de les dones, com viuen la maternitat, com viuen l’ocupació. En els últims anys he intentat unir la meva formació en polítiques de benestar i gènere amb la perspectiva de l’economia feminista, per contribuir a aclarir què volem que signifiqui l’eslògan “Posar la vida al centre”. Però per fer-ho és important no parlar per les altres. Em fa ràbia que es digui que les dones que crien amb aferrament o que decideixen demanar una excedència per criar estan alienades. Cal escoltar les experiències viscudes de les dones i entendre que les coses sempre són més ambivalents. A més, com ens diuen les dades, la taxa d’ocupació de mares de nens de menys de tres anys és bastant alta a Espanya, i la de les dones joves és molt alta, al nivell d’alguns països nòrdics. Per tant, parlar del perill que les dones estan abandonant el mercat de treball per cuidar no és parlar dels perills més reals avui. El problema és, més aviat, la precarietat, la discrecionalitat empresarial i l’escassetat de polítiques familiars.
Quines altres discrepàncies viu el moviment?
Després de l’èxit de la vaga del 8-M del 2018 i en el procés cap a la del 2019 van aparèixer alguns conflictes, com el debat entorn de la prostitució o el del subjecte del feminisme -si hi tenen cabuda o no les persones trans-. Es debat també, encara que menys, sobre maternitat, sobre permisos i sobre com conceptualitzar les cures. Els ventres de lloguer no els posaria en aquesta llista, els defensa el “feminisme liberal” de Ciutadans, però dins del feminisme hi ha un consens formidable en contra.
Com definiries el subjecte del feminisme?
No es pot fer a priori. Per definició, els subjectes col·lectius depenen dels seus contextos socials i econòmics, es van construint històricament. El moviment obrer no és un apriorisme, es construeix amb el seu fer, amb les seves relacions amb els partits, amb les institucions. El del segle XIX no és el d’ara si és que encara existeix. Quin és el subjecte del feminisme? Potser no sona bé, però aquest debat no m’interessa. Només es pot contestar en la pràctica, en el fer. I si diem que el gènere és un sistema de construcció social sobre com han de ser els sexes, llavors no entenc la incomoditat amb el fet que les persones trans formin part del moviment feminista. L’Ana Useros diu una cosa preciosa: cal mantenir els principis de la ignorància i de la precaució. No es pot deixar un nosaltres fixat ni pretendre fixar una anàlisi per sempre. Cal mantenir una obertura perquè les coses canvien. Això permet que el moviment sigui més inclusiu i que s’adapti millor als problemes socials.
El feminisme és un anticapitalisme?
El feminisme, la democràcia i la ciutadania són conceptes que afortunadament estaran sempre en disputa. El feminisme, tal com jo l’entenc, és i ha de ser anticapitalista, sí. Però no em sento autoritzada a parlar en nom de tot el moviment. Si és una teoria emancipadora, i si ens prenem seriosament la importància de les cures, arribem a la conclusió que l’extracció i la despossessió capitalistes són contràries a les vides dignes, a tenir temps per cuidar-nos i tenir cura dels altres. Però no m’atreveixo a dir que una feminista socialdemòcrata no sigui feminista. Tinc clar que Albert Rivera no ho és. És bo que es posin cada vegada més sobre la taula les interconnexions entre classe, gènere, ètnia, orientació sexual, etcètera, i cada vegada hi ha més feministes anticapitalistes, però el debat segueix obert.
Les dones feministes han de fer alguna cosa per enrolar els homes?
No és la nostra tasca. Els homes han de fer el seu propi moviment feminista. Si els sembla que el feminisme és una idea per la qual lluitar, que s’organitzin. Si volen contribuir-hi, poden formar-se, llegir, parlar amb els seus companys, fer alguna cosa. És molt minoritari, però hi ha grups de masculinitats, d’homes per la igualtat. Carregar el món feminista també amb aquesta responsabilitat, interpel·lar-lo perquè no ho estan fent bé... Si volen ser aliats trobaran la fórmula, però no crec que els l’hàgim de donar nosaltres.
En quina mesura pot aconseguir Vox que la modernitat retrocedeixi a Espanya?
Els blocs d’esquerra i de dreta s’han mantingut força estables des dels 70. El canvi significatiu s’ha donat en el segon, que s’ha dretanitzat. L’aparició de Vox ha portat el PP i Cs a competir-hi, ha establert marcs, una agenda. Però les dades diuen que Espanya porta molt de temps tenint actituds i valors molt progressistes, allunyant-se de la pauta del sud d’Europa amb molta més obertura pel que fa a qüestions com l’orientació sexual o els tipus de famílies que no pas Grècia o Itàlia, i acostant-se als valors centreeuropeus i nòrdics. I em sembla que això és difícilment reversible. Hi ha un substrat de respecte majoritari a les diferents formes de vida que m’impedeix pensar que la reacció pugui arribar a ser majoritària.